Surt de passeig, un dijous

Surt al carrer, i al cantó
―inèdita meravella―
ja no hi ha espera qui sua
ni el somriure embadalit
no és somnolent ni té boires.
No hi ha viudes. No hi ha viudes!
Se sap just per les converses
que primaveren l'ambient.
I ja no és per les converses
que són circuit conduÏt
sinó pel que queda dit
i es projecta cap a l'èxtasi:

― El temps és rar i senzill.
― Hi ha abraçades i safaris
― Hi ha viudes que fan camparis.
― Boix de dia i clap de nit.
― El ratolí fa nyic nyic.
― Els viatges són trapezis.
Als somnis som trapezistes.
― Quina expansió que ara s'usa.
― Com no s'usa contra els Usa?
― Jo pas de tal matadura.
― Goma 2 d'allò més pura.

Són els joves que ara es troben
pel cantó, el capdecantó,
i al marge de la vorera.
No fan massa més que seure.

Però, ai las, ja veig que arriba
una viuda punyetera
i comença a fer eutanàsia
cerebral. La pell de Judes.
«Jo me'n vaig» dic, i seguesc
el camí tot tira a tira.

A la rambla principal
just veig, de jorn, petonassos.
Però estic un poc torrat.

Potser un pèl atemorit
per tanta viuda amollada
cerc enmig de les besades
racons antics, eclesiàstics,
dels que no usen profilàctics
per fer noves bosses tristes
que acullin els turistes
i marquin la tradició
del BellSenyBellaRaó.
Però no. Avui no hi són.
Potser ha estat expeció
aquella viuda escaldada
que anava pel carreró.

«Mal no pegui llenegada
i s'escruixi a la paret!»

Ho dic i no ho dic fluixet.
No és que sigui iconoclasta,
és que hi ha coses que jo
no em puc quedar callades.
Em couen com les picades
de moscard.

.....................................

Però una jove
deliciosa, picaresca,
que té un jove en la mà,
picaresc i deliciós,
em diu «no siguis merdós.
Fes en tu l'evolució
pel teu compte i sense cèl·lules:
transforma la teva llengua
en pell de melicotó,
en grum de mel i cotó,
en broll sec de fondalada
orgàsmica i delicada
pro real com un codony.»
I jo dic «ai, cony, recony,
m'has deixat els pèls remulls.»

I em neix una flor als ulls
que encisa a tots pel perfum.