Somiar no és la solució...

Com t'ho podria explicar i que no sonés gaire malament? Que no pensessis que estic com un llum de ganxo?
Ets el meu primer pensament del dia i l'últim abans de ficar-me al llit. Em tens obsessionada.
La raó no la sé. Has aconseguit, pràcticament a distància, que m'enamori perdudament de tu.
Ja veus, potser si que estic una mica sonada...
Em descobreixo a totes hores, pensant-te, somiant-te, buscant-te entre la gent, a la tele, a Internet (has provat mai de posar el nom d'algú al Google???), a tot arreu on hi hagi la més mínima possibilitat de poder-te trobar.
Al començament, em semblava una bajanada. Creia que era un caprici d'aquests meus, que van i venen i que no acaben mai en res.
Però ara tinc la certesa de que no ho és i em fa una mica de por, la veritat.
Fa mes d'un mes que no em truques, ni m'envies sms i continuo enyorant-te com el primer dia, o potser fins hi tot més.
Penso constantment en tu, en quan et podré tornar a veure, a tornar a sentir la teva veu...encara que no serveixi de res.
Tu ho vas deixar clar: si passés alguna cosa, l'endemà hauríem de fer veure que havia estat un somni, un somni preciós, però un somni. En aquestes condicions, jo sóc incapaç de fer un primer pas, encara que me'n mori de ganes. Abans potser ho hauria fet, però ja he rebut masses garrotades. Ara sóc covarda. I només pensar que tu em poguessis rebutjar... Aquesta simple idea, em fa esgarrifar. Ni tan sols el pensar que per una nit, podries ser tot meu, ni tan sols això, m'anima a tirar pel dret. Sóc tan complicada, tan absurda, que faig fàstic!
Només puc somiar i això ho faig tot sovint. Per exemple:
arribo al bar, et busco amb la mirada, em somrius..., tot com sempre. Però avui faig alguna cosa més. Et faig un senyal amb els ulls i me'n vaig escales avall, cap als lavabos, esperant que tu em seguiràs.
Espero una estona, que se'm fa eterna i a la fi decideixo que estic nerviosa, molt nerviosa i em tanco al lavabo de les noies.
Escolto atentament darrera la porta i no sento res. Les escales son de fusta i fan molt de soroll quan algú les baixa. Espero, espero, espero...
De sobte: cruixir de fusta, passes, algú que baixa! Obro la porta i surto riallera esperant trobar-te... La noia amb la que em creuo, em torna el somriure, un pel estranyada.
Surto i pujo les escales, decebuda, trista i sobretot, molt emprenyada.
Quan sóc dalt, et busco amb la mirada. No hi ets. Ets fora a la terrassa parlant amb algú, potser la teva xicota?
Torno a seure i em dic a mi mateixa: ja t'ho deia jo!!!.
Somiar no és la solució. Un somni no sempre ha d'acabar bé, per què els somnis, per la seva pròpia naturalesa ens son impossibles de controlar.