Falses aparences

Va ser un dia preciós. La nit havia estat llarga i sincerament, quan li va dir de quedar al matí i anar a la platja, no li va fer gaire gràcia. Però al final, l'Edu la va convèncer amb un dels seus millors somriures.
Era molt maco l'Edu. No és que se l'estimés, ni res d'això. El coneixia poc i no volia complicacions. Però realment l'apreciava molt, es sentia molt a gust al seu costat.
Cap allà a quarts de dotze, ja estaven estirats a la sorra.
Feia molta calor, estava sent un juliol molt xafogós aquell.
No portava ni cinc minuts sota el sol, que va decidir que allò no es podia aguantar i va anar a banyar-se. L'Edu la va seguir un tros lluny. Un cop a l'aigua, ella se li va acostar, però sense arribar a tocar-lo. No li havia agradat mai prendre la iniciativa, o potser és que no en sabia.
L'Edu se la mirava, li parlava, li somreia, però tampoc la tocava. Era evident que els dos se'n morien de ganes, però cap dels dos no va fer cap pas.
Van sortir de l'aigua, ja més fresquets i van tornar a les tovalloles.
Van prendre el sol una bona estona mentre tots dos s'anaven acostant l'un a l'altre. Parlaven fluixet per obligar a l'altre a apropar-se encara més. Alguna mà es va escapar i va permetre una carícia, però res més.
Cap allà a quarts de tres, s'acomiadaven.
De tornada a casa, per la carretera amb el cotxe, ella ho anava rumiant: com és possible que hagi passat tota la nit amb ell, fent l'amor i després al matí, no hagi sigut capaç ni de tocar-li els llavis?
Ens hem comportat com dos enamorats cohibits. Però no ho som pas, dos enamorats cohibits...
O potser si?.
Que en deu pensar l'Edu?.