Gràcies amor

Crec que vaig estar amagada, durant molt de temps.
No dono la culpa a ningú, perquè només va ser meva.
Durant molt de temps vaig viure en una espècie d'univers paral·lel, que jo mateixa vaig crear i on em sentia segura i sobretot, feliç.
Tot eren mentides. Em limitava a veure passar la vida, tristament.
Vaig anar abandonant tot allò que en el passat, havia estat motiu d'alegria, d'il·lusió per a mi. Amics, família, hobbies, tot, absolutament tot.
Però jo continuava creient que era feliç, m'autoconvencia a mi mateixa i intentava convèncer als altres també. Absurd. Per sort, en això no vaig tenir gens d'èxit, no vaig enganyar ningú.
Llavors un dia, de sobte i sense previ avís: la gran clatellada!. Havia d'arribar algun dia...
La persona que més m'he estimat del món, en va ser l'autora.
La caiguda va ser brutal, en tots els sentits que un es pugui imaginar.
Però vaig haver de refer-me, a tothom li toca.
Ara ja, passat un temps, veig les coses amb un caire diferent.
Tot i que mai oblidaré l'atac bestial, aquest almenys va servir per a que tornés a ser la persona que era abans. Una persona amb il·lusions, amb projectes i esperances. Una persona que gaudia amb les petites coses que la vida li oferia cada dia. Una persona, en definitiva i no només un ninot.
Per aquesta raó escric això avui, per agrair al que un dia va ser el meu amor, que em deixés lliure per tornar a ser jo.