Som personatges

Un relat de: Masvidal_MMIX
Benvinguts a Cospland: el meu món. Em dic Key i cada dia visc una vida diferent. O això és el que hauria de fer... si volgués ser com la resta de persones que habiten a Cospland. El meu món és un lloc una mica extravagant, i és que aquí, els habitants cada setmana es disfressen d’algú diferent i n’interpreten el paper. Mai ningú viu la mateixa vida més de dues setmanes seguides... tret de mi. Jo vull tenir la meva pròpia personalitat, original i inclassificable... cada dia la mateixa, encara que sembli rutinari.

- Key! Faràs tard a l’institut! Baixa ja d’un cop!

La mare sempre és la mare, però mai és la mateixa persona. Baixo a esmorzar, preguntant-me de que li tocarà fer avui, i la veig vestida d’infermera.

- Mare, ja en sabràs, de curar als pacients?

- Ai, quin fill que tinc! Què no saps que està tot mecanitzat i informatitzat? Apresa una màquina, apreses totes. Marxo, que tinc pressa... de què vas vestit?

- De mi mateix.

- No diguis bestieses i posa’t l’uniforme de bèisbol! Que avui et toca aquest club! Què no has vist la nota que t’hi he deixat al damunt?

Suspiro amb ressignació. Pujo a l’habitació i observo l’uniforme. Els mestres ja m’han avisat uns quants cops, però jo no penso canviar d’actiitud. La vida d’estudiant pot resultar molt estressant. Cada setmana s’ha d’aprendre i dominar una activitat de club diferent. I n’hi ha centenars! Quan toca repetir, ja ni et recordes... però com més ràpid aprens i millor recuperes l’habilitat, més popular ets i millors notes treus. Aquí es segueix als humanistes fins a límits exagerats! Si ets el més polifàcetic se t’obre el món, ets ric i famós. Quan menys hagis d’usar les màquines, més famós ets. Per això, l’institut és com una prova i no ens hi deixen usar les màquines. No en tinc bons records del primer any d’institut, fins que, a finals del segon semestre, curiosament vaig entrar al club de teatre. Vam interpretar “El club dels poetes morts”. i així va ser com em vaig adonar què el mort era jo i no el personatge que interpretava. Quina diferència hi havia entre jo a l’escenari i jo fora del mateix una setmana diferent? Qui era jo? Estava gaudint la meva vida? I, en aquest moment ho vaig veure clar... a partir d’aquell moment, m’esforçaria només per a una cosa. Ser jo mateix. Cada setmana. Sense excepcions. Encara que pensessin que sóc un boig.

- Key Lock! Què volen dir aquestes pintes?

I mentre recordo moments del passat em trobo davant de la meva classe a l’institut. Més m’hauria valgut fer campana. El tutor té una mala cara que espanta!

- Què ets sord o què? Et pregunto que de què vas disfressat?

- De mi mateix. - Dic jo, esquivant-lo i entrant a classe.

- Espero que no pretenguis continuar amb la bestiesa d’acudir al club d’escacs, com cada setmana. T’adverteixo que no t’hi deixaràn participar.

- Això ja ho veurem... No hi ha ningú que em superi als escacs a l’institut.

- Ja, però n’hi ha molts que et superen en la resta d’activitats! No et creguis tant superior, en realitat ets un fracassat, com el teu pare. No saps quina pena que em fa la teva mare... tan polifacetica com és ella.

La classe riu. Jo vaig a seure al meu lloc, fent oïdes sordes. Sí, sóc el marginat de la meva classe. Fàcil deducció, oi? No em volen ni veure a mi. Però jo tampoc estic massa interessat en els meus companys. Es creuen que sóc ruc, perquè només jugo a escacs tot el dia, però els rucs són ells que desaprofiten la seva vida, jugant a ser de tot menys ells mateixos. Jo gaudeixo de cada gelat que em menjo, de cada jugada que faig... He crescut sentint històries d’un pare que no vaig conèixer. La mare m’explicava que era un gran home. Però aquí, a l’institut, la versió és totalment diferent, com haureu observat. Diuen que era un fracassat, perquè va arribar a ser un gran pintor. I no va voler renunciar-hi. Tot i que es disfressava sempre del que li tocava, pintava d’amagat al seu despatx, a casa. La mare em va explicar tot això fa un any, quan vaig explicar-li que deixaria de disfressar-me i els tutors es van treure la màscara i em van mostrar el menyspreu que senten cap a mi.

- S’ha passat. Jo li hauria deixat anar un moc.- Diu la meva companya de seient i em pica l’ullet, somrient.

Es tracta de la Jacqueline Rei, la meva companya de seient des de la guarderia. Sempre hem anat junts a tot arreu. Avui va vestida de tenista. El cert és que li queda molt bé. Els seus cabells rossos, llargs i ondulats, li cauen per les espatlles. És preciosa. N’estic enamorat, però no li diré mai. Es mereix a algú millor que no pas jo.

- Ei! Terra cridant a en Key! Què et trobes malament?

- Perdona, Jacq. No, només pensava en què faré si tornen a cridar a la mare per parlar amb ella.

- Per què no et poses el que toca, doncs? Mira’m a mi, no estic genial?

- No et sents buida?

- Com?

- No sents que hi ha alguna cosa què has perdut i que necessites per a viure? Jo sí que ho sento. Però cada dia em sento millor.

- Doncs a mi m’agrada canviar cada setmana. Perque és el que som, és el que fem tots. Som personatges.

- N’estàs segura? Jo no ho crec. Jo em sento persona. I crec que tinc el dret a escollir ser-ho. Ara, penso, que tan sols som imitacions, sense personalitat, sense vida...

- Bufa! No t’entenc! - Ella em mira i em somriu amb picardia.- T’he portat allò.

- Genial! Moltes gràcies!

Així és la Jacqueline, s’estima més no fer-se massa preguntes, però és l’única que no em deixa mai a l’estacada. Ni encara que pensi que no toco de peus a terra.

Quan acaben les classes, marxo de dret al club d’escacs. Només veure’m entrar, els altres jugadors em neguen el pas. Ja m’ho pensava. Algunes setmanes hi entro, perquè coincideixo amb un altre boig dels escacs, a qui li toca aquella setmana de participar al club, però aquesta no hi ha hagut sort. Igual que l’anterior. Bé, no importa. Vaig directe a la sala d’informàtica. Els del club de realitat virtual estàn jugant a un MMORPG i proven com seria viure una vida rutinària i sense emoció, que diuen ells. Jo veig una vida emocionant i plena d’aventures diferents cada dia. Em connecto a un ordinador lliure que hi ha. Als clubs no hi ha tutors i els jugadors ara mateix són com carcasses buides, amb el seu espèrit dins del joc. Protegeixo l’ordinador per a que sembli que estic participant al joc online. He tingut sort que faltés un alumne! Entro el programa que m’ha portat la Jacqueline.

- Benvingut al torneig nacional d’escacs què tindrà lloc a Rússia avui mateix. Ets un dels participants? O has vingut com a espectador? Introdueix la clau i entra al nostre món!

Usuari: Key Lock. Password: Deep Blue_1996 Confirmat! Carregant món...

- Key! Creiem que ja no participaries! T’ha costat molt entrar o què?

Miro al meu voltant. Aquí tots els personatges són reals. Tots són ells mateixos. És com obrir una porta a una altra dimensió. Cada cop que la Jacq em porta el programa i hi puc accedir és com tornar a casa meva.

- Sí, home! No em perdria el torneig per res del món! Aquí hi juguen els millors! Un dia hi participaré!

- I aquest dia veuràs com et guanyo! - Diu el meu pàl·lid amic. Es diu Aleksei i és d’una ciutat, anomenada Sant Petersburg. També està boig pels escacs, però a diferència de mi, ell els pot practicar cada dia i sense secrets.

- No t’ho creguis tant. No podries guanyar-me ni en un milió d’anys!

- Després fem una partida i m’ho demostres, microbi! - Diu ell, fent-se l’ofès. Llavors, somriu i ja sé que em vol proposar.- Avui no t’escaparàs! Avui et quedes a casa meva a dormir, entesos?

- Saps que no puc, Alek.

- No hi ha excuses que valguin, he dit.

I sé que parla seriosament. Però com li explico que m’he connectat a un programa que em permet ser al seu món físicament, quan en realitat sóc en un altre? No em creurien ni al meu món! Podria no desconnectar-me al acabar les classes, segurament els companys no em despertarien. Total, pensarien que m’està bé quedar-me tancat a l’institut, però... en certa manera em fa por fer-ho. Decideixo no pensar-hi més i gaudir del torneig nacional. Els russos són els millors als escacs. Veure’ls competir, no té preu. El torneig passa en un instant i quan me n’adono ja és hora de tornar. Miro a l’Alek i sé que m’ha llegit el pensament.

- Ah, no! Ja t’he dit que avui et quedes a casa meva. Els pares tenen ganes de conèixer al meu millor amic.

L’Alek em mira amb ulls suplicants i no em veig amb cor de negar-li. Ho provaré. Si tinc sort, cap professor passarà a comprovar l’aula d’informàtica. A casa de l’Alek fem una partida d’escacs, que dura hores. Som quasi a punt d’anunciar les nostres tan odiades i temudes taules, quan sonen unes claus al pany.

- Ja són aquí. Vine, que te’ls presentaré.- Quan sortim al rebedor i veig als pares de l’Alek no em puc creure el que veuen els meus ulls.- Pares, el meu amic Key. Key, els meus pares.

- Encantat, Key. L’Alek parla molt de tu. Jo sóc en Seán i ella és l’Irina. Tot i que sembla que ara només ens diem “pares”.- Diu l’home de cabells negres, mentre somriu àmpliament i m’ofereix la mà.

Estic atònit. L’Irina, de cabells negres i llargs i en Seán, d’ascendència irlandesa, són clavats als meus pares. Però... si ells són els meus pares, qui és l’Aleksei? Però que estic pensant? Deu tractar-se d’una coincidència. La mare de l’Alek només s’assembla a la meva. I el pare... ni tan sols el recordo bé. Segurament ni s’hi assemblava. Allargo la mà, acceptant l’encaixada d’en Seán, i el món es torna fosc, de sobte. Tot el que veig són els vidres trencats d’un cotxe, em miro la mà i la tinc plena de sang. Les imatges semblen tirar enrere, veig un cotxe saltant-se un semàfor i venir directe cap al cotxe on sóc jo... Veig la sala d’estar d’una casa, que no és la meva, on el pare i jo discutim sobre alguna cosa. El pare llença el meu tauler d’escacs a la basura... No veig bé la cara del pare, però sé que és ell. Sento una veu que em crida. És la veu de la Jacq... m’haurà descobert a la sala d’informàtica. Estarà enfadada, perquè no li he tornat el programa a l’hora que havíem acordat. No, espera, sona més aviat preocupada, però feliç. Tracto d’obrir els ulls, però sento el cos pesat, com si despertés d’un llarg son. Poc a poc, vaig veient alguna cosa, la mà de la Jacqueline aguanta la meva. Faig un esforç i miro al meu voltant. Aquesta sala sembla una habitació d’hospital. Entren uns metges i la Jacq ha de sortir de l’habitació, però m’hi aferro amb força. No em fio dels metges. No sé on sóc, però no hi veig les màquines per a tractar els pacients...

- Què ha passat? - Sento que pregunto, amb veu ronca i quasi inaudible.

- Ets a l’hospital. Has tingut un accident... tot anirà bé. No pateixis.

- A l’hospital?

La Jacq surt de l’habitació. Els metges em comproven les constants, parlen entre ells i em fan preguntes. Diuen que presento un quadre confusional. Diuen que és normal després d’un coma de tres anys. Diuen que recuperaré els records en un temps, que no em forci i que tot anirà bé. Diuen que em dic Aleksei i que visc a San Petersburg. No sé que s’empatollen. Un metge em dona un mirall, per si em reconec físicament. Em miro. Sóc com l’Aleksei, sí. Però això deu ser una broma, un joc... el meu paper aquesta setmana... perquè nosaltres... tots nosaltres, som personatges.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Masvidal_MMIX | 09-11-2012

    pels vostres comentaris. Aquesta història se'm va ocòrrer durant aquest Saló del Manga, quan vaig veure a la gent amb els seus cosplays, i vaig pensar: I si hi hagués un món on anar disfressat fos la norma de cada dia? I així va nèixer aquest relat.

  • Molt bo![Ofensiu]
    allan lee | 09-11-2012

    L'història és ben portada, la manera d'escriure i els detalls m'han agradat molt...l'he llegit amb ganes, no decau l'interès en cap moment. Felicitats! I sigues benvingut a Rc.

    a

  • Excel·lent.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 09-11-2012

    Un conte esotèric, surrealista, molt ben pensat i desenvolupat. La rebel•lió d’un personatge que vol deixar de ser-ho, i la seva imbricació amb un univers paral•lel i que sembla el real. Molt aconseguits la relació i els salts entre món virtual i l’altre (que no està clar que sigui real del tot) al que arriba per un accés cibernètic. Ciència ficció intel•ligent, de primera. M'ha agradat força.
    D’un registre molt diferent però també amb el protagonisme d’un personatge, potser t’agradi llegir el meu relat ”Una història inconclusa”
    Cordialment

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Masvidal_MMIX

4 Relats

14 Comentaris

2733 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00