Cercador
3 Orquídies
Un relat de: Masvidal_MMIX- Compartir:
Freda… l’aigua, que em frega els peus com lava candent, està misteriosament freda. I, alhora, sento que em crema la pell… les ones van i venen; i deixen el seu rastre a la sorra, esborrant tota la resta. Saps? M’he posat el banyador. Sí, es clar que és aquell. El que em vas regalar. Sempre deies que remarcava la pal·lidesa de la meva pell, alhora que contrastava amb els meus ulls, del color de la nit sense lluna. Mai me’l vaig voler posar mentre eres… tant de bo ho hagués fet. Tant de bo hagués fet i dit tantes coses… tantes. I, en canvi, sóc aquí. A la platja. Perquè vam dir que aquest any vindríem aquí, de vacances, i veuríem el mar. Et feia molta il·lusió. Et feia tanta il·lusió tornar a la teva terra. A la terra que t’havia vist néixer i créixer. A la terra de la que et vaig arrencar, de la que et vaig obligar a separar-te. En aquell moment… quan vas haver d’escollir entre la teva vida o estar amb mi.
Et vaig separar de la teva família, de la teva feina i somnis. Vaig ser tan egoista… no em volia marxar sense tu. I aquí estic. Un any més tard. Preguntant-me el perquè no vaig pujar a aquell avió sense tu. Sola. Perquè no et vaig deixar enrere. Aquí. Al teu lloc. Però, per què? Per què t’has marxat? Per què m’has abandonat? Merda. Fins i tot ara sóc una egoista. Tan sols penso en mi. Gairebé puc sentir-te dir: “No és veritat! Vaig ser jo qui va escollir seguir-te. Només volia estar amb tu.” Però és que potser això justifica no haver-te obligat a tornar, quan vaig veure que et mories de la pena? De la nostàlgia. És que tots els teus sacrificis justifiquen la meva inseguretat i el meu orgull enfront teu? Justifiquen, potser, no haver sigut capaç de dir-te el que sento? Tan sols dues paraules. Dues.
I per la nit me’n vaig a dormir, i desitjo que no arribi mai l’albada. El llit és tan gran com un continent. Em sento tan sola i perduda sense tu. I un terror humit envolta el meu ésser. El pànic a oblidar-te. A tancar els ulls i no ser capaç de recordar tots i cadascun dels plecs de la teva pell. Dels secrets que amagava el teu somriure. És tan fred el llit i tant amenaçadora la foscor. I em pregunto com estaràs tu. Si realment m’estàs veient des del cel. L’únic lloc del món que podria merèixer a algú com tu. O, si pel contrari, al convertir-se en pols la teva pell, el teu cos… la vida va desaparèixer dels teus ulls i de tot el teu ésser, i ja no sents res. I ja no pots veure’m, ni ens podrem tornar a trobar. Però fa mal. Massa mal pensar en aquesta possibilitat. I, mentre reflexiono, se’m tanquen els ulls, i et veig. Fina, petita, dolça i pura com el cristall més translúcid. Torno a veure el teu somriure il·luminant el món, mentre em dius que tot és possible. Que el món tornarà a estar ple de colors, i que tindrà sentit despertar pels matins i viure. Viure.
I dius això mentre vesteixes la mateixa roba que el dia que ens vàrem conèixer. Amb aquell vestit blau que tant t’agradava. O que tant m’agradava a mi. Qui ho
recorda? Portes un barret per a ocultar el teu cabell vermell, brillant i fort. Recordo que aquell dia el vent et va robar el barret, deixant els teus cabells a l’aire lliure, com flames gronxades pel vent. I en aquell instant, les nostres mirades es van creuar, els nostres mons es van aturar, i van començar a girar les claus del destí. Tu i jo mai més ens vam tornar a separar. Necessitàvem respirar tot l’aire dels pulmons de l’altra fins a ofegar-nos mútuament. I mai ens vam cansar de mirar-nos.
Ara et veig més trista. No pares de plorar. Què puc dir-te jo? Ja estic acostumada a estar sola. Però per a tu va ser massa rebre aquelles dures paraules dels teus pares. Sempre havies pensat que els hi ho explicaries quan coneguessis a algú. I llavors em vas conèixer a mi. I els ho vas dir. Però jo no volia veure’t tan trista. No obstant, no hi havia cap racó de la ciutat que no et portés records feliços de la teva família. I llavors vaig acabar la carrera. Una feina en un lloc millor. Lluny d’aquella ciutat asfixiant i on semblava que tothom ens mirés per damunt de l’espatlla. Encara recordo les meves paraules, com un suau verí d’efecte lent. “Marxem. Marxem lluny d’aquí. Comencem de nou. Allà on ningú ens jutjarà pel que som.” Què idiota que vaig ser! Com podia pretendre començar una nova vida, si tu ni tan sols havies tancat l’anterior? Si les ferides del rebuig de la teva família encara no s’havien tancat? No hi ha nova vida si no s’està en pau amb el passat. Hauria d’haver estat més per tu. D’haver-me adonat que no et relacionaves amb la gent, que t’esforçaves per mantenir-te al marge. Però estava massa emocionada amb la meva nova feina. I no vaig veure que et calia parlar amb els teus pares, arreglar la situació. I si més no, fer que notessis que em tenies al teu costat. Que passés el que passés estaria amb tu. Demostrar-te que estava disposada a tornar els cops que fes falta a casa dels teus pares, fins a aconseguir la seva benedicció. Però en comptes d’això, vaig acceptar el teu silenci com si es tractés d’un “estic bé”, i em vaig deixar encegar per les meves ambicions.
I així, tot i canviar de ciutat, tu mai més vas tornar a somriure com quan ens vam conèixer. Com quan et vas apropiar de la meva raó amb aquell somriure, que es
va anar apagant, juntament amb la teva vida.
“Prou!!” Crido. I desperto amb l’albada. Amb la teva cara banyada en llàgrimes, escapolint-se pel meu subconscient. Marxant-se amb la foscor, trencada amb
els primers raigs d’un cruel sol que il·lumina l’estança i m’arrabassa el teu rostre… i la teva vida. Intento atrapar la teva imatge i alço la mà en l’aire. Tanco el puny, però tan sols pols i aire s’hi queden atrapats. Tu ja t’has fos. Ja quasi bé no percebo la teva olor als llençols. Quasi bé no recordo la teva veu. “Queda’t.” Murmuro “No te’n vagis”. Però ja fa temps que vas marxar, i no saps el que donaria per canviar-ho. No saps el que estaria disposada a fer per a que tornessis, ni que fos un instant, i, durant aquest moment, poder acaronar la teva pell, sentir els teus llavis contra els meus. I, per fi, pronunciar-les. Dir aquelles dues paraules que van quedar per sempre més en el meu cor, i que creixen i creixen, com si fossin enfiladisses, fent-se cada dia més fortes, fins que el meu cor ja no pugui suportar-les. Fins que, potser, em portin allà on ets tu.
Sonen les campanes. Ja són les deu. T’estàn enterrant, tot i que no és el que volies. No vaig aconseguir parlar amb els teus pares amb prou fermesa com per a que respectessin la teva voluntat de ser incinerada. Tot i que… suposo que això ja
no importa massa, no? Podria haver-te incinerat en qualsevol lloc del món, però volia que, com a mínim, tot i que tard, els teus pares entenguessin que havies sigut feliç. Que ens havíem estimat. Però que estúpida que vaig ser un altre cop! Ni tan sols em van permetre dir-te adéu. En quant les teves restes van tocar la teva antiga ciutat, es van embrutar amb els seus prejudicis, i ni tan sols em van deixar parlar. Tot i que els hi vaig fer saber els teus desitjos, els van ignorar. Van preferir
pensar que en realitat es tractava dels meus desitjos.
I la soledat a la que abans estava acostumada, ha calat fons en els meus ossos des que t’has marxat. I no m’abandona. No sé que haig de fer ara. No m’atreveixo a apropar-me al cementiri. No m’agradaria provocar un escàndol amb la meva presència. Però com podrà la teva família plorar-te de veritat si estan ignorant gran part de la teva persona i de la teva vida! Tant de bo els pogués perdonar el mal que t’han fet. El dany que causen amb la seva actitud a aquells que et van conèixer bé. Però no puc… No puc. I mentre penso tot això, m’adono que m’he vestit i que he començat a caminar per la ciutat. Mira, aquí està la gelateria, la teva preferida. On veníem a passar l’estona quan et venia a buscar a la feina. Diuen que el que se’t va endur, ho va fer perquè havíem comès pecat. Que no hagués succeït d’haver portat una vida normal. Una vida digna. Si és així, el món deu estar ple de pecadors. Menjar gelats, explicar acudits, mirar pel·lícules i llegir-nos llibres l’una a l’altra. Els llibres. La teva veu il·luminant l’estança. Ressucitant velles i noves llegendes. Despertant passions. La teva veu era tan meravellosa. Tant. Que tot el que feiem havia de ser, com a mínim, celestial.
Tres orquídies per a tú. Tres orquídies de colors daurats i negres t’he comprat a la floristeria. Com vas fer aquella vegada, quan vam marxar d’aquesta ciutat. “ Una per la teva bellesa. L’altra per la Nostra felicitat. I l'última, pel nostre futur… O, deixem-ho millor, en què volia comprar-te-les.” Vas dir, mentre reies. I els teus ulls haurien pogut il·luminar l’ànima més turmentada. Les deixaré allà on t’obliguen a descansar, amb l’esperança que, com elles, sàpigues trobar la llum del sol, i que aquesta guiï les teves passes, per a que puguis descansar en pau finalment. O per a que trobis, qui sap, el camí de tornada als meus braços.
I aquí està la teva tomba… Aquí descanses amor meu. “Va viure cristianament”. La fredor del teu epitafi és testimoni de la falsedat que es reunia al teu voltant. Ni les flors semblen sinceres. Però aquí estic jo, per deixar-te un mica d’amor. Una mica de sinceritat amb la teva flor preferida. Aquí te les deixo.
Tres orquídies:
- Una per la teva bellesa. Una altra per la nostra felicitat. I l'última, per a dir-te per fi… que t’estimo.
- Ja ho sabia.- Crec sentir murmurar al vent. Serà cert?
Fi
Et vaig separar de la teva família, de la teva feina i somnis. Vaig ser tan egoista… no em volia marxar sense tu. I aquí estic. Un any més tard. Preguntant-me el perquè no vaig pujar a aquell avió sense tu. Sola. Perquè no et vaig deixar enrere. Aquí. Al teu lloc. Però, per què? Per què t’has marxat? Per què m’has abandonat? Merda. Fins i tot ara sóc una egoista. Tan sols penso en mi. Gairebé puc sentir-te dir: “No és veritat! Vaig ser jo qui va escollir seguir-te. Només volia estar amb tu.” Però és que potser això justifica no haver-te obligat a tornar, quan vaig veure que et mories de la pena? De la nostàlgia. És que tots els teus sacrificis justifiquen la meva inseguretat i el meu orgull enfront teu? Justifiquen, potser, no haver sigut capaç de dir-te el que sento? Tan sols dues paraules. Dues.
I per la nit me’n vaig a dormir, i desitjo que no arribi mai l’albada. El llit és tan gran com un continent. Em sento tan sola i perduda sense tu. I un terror humit envolta el meu ésser. El pànic a oblidar-te. A tancar els ulls i no ser capaç de recordar tots i cadascun dels plecs de la teva pell. Dels secrets que amagava el teu somriure. És tan fred el llit i tant amenaçadora la foscor. I em pregunto com estaràs tu. Si realment m’estàs veient des del cel. L’únic lloc del món que podria merèixer a algú com tu. O, si pel contrari, al convertir-se en pols la teva pell, el teu cos… la vida va desaparèixer dels teus ulls i de tot el teu ésser, i ja no sents res. I ja no pots veure’m, ni ens podrem tornar a trobar. Però fa mal. Massa mal pensar en aquesta possibilitat. I, mentre reflexiono, se’m tanquen els ulls, i et veig. Fina, petita, dolça i pura com el cristall més translúcid. Torno a veure el teu somriure il·luminant el món, mentre em dius que tot és possible. Que el món tornarà a estar ple de colors, i que tindrà sentit despertar pels matins i viure. Viure.
I dius això mentre vesteixes la mateixa roba que el dia que ens vàrem conèixer. Amb aquell vestit blau que tant t’agradava. O que tant m’agradava a mi. Qui ho
recorda? Portes un barret per a ocultar el teu cabell vermell, brillant i fort. Recordo que aquell dia el vent et va robar el barret, deixant els teus cabells a l’aire lliure, com flames gronxades pel vent. I en aquell instant, les nostres mirades es van creuar, els nostres mons es van aturar, i van començar a girar les claus del destí. Tu i jo mai més ens vam tornar a separar. Necessitàvem respirar tot l’aire dels pulmons de l’altra fins a ofegar-nos mútuament. I mai ens vam cansar de mirar-nos.
Ara et veig més trista. No pares de plorar. Què puc dir-te jo? Ja estic acostumada a estar sola. Però per a tu va ser massa rebre aquelles dures paraules dels teus pares. Sempre havies pensat que els hi ho explicaries quan coneguessis a algú. I llavors em vas conèixer a mi. I els ho vas dir. Però jo no volia veure’t tan trista. No obstant, no hi havia cap racó de la ciutat que no et portés records feliços de la teva família. I llavors vaig acabar la carrera. Una feina en un lloc millor. Lluny d’aquella ciutat asfixiant i on semblava que tothom ens mirés per damunt de l’espatlla. Encara recordo les meves paraules, com un suau verí d’efecte lent. “Marxem. Marxem lluny d’aquí. Comencem de nou. Allà on ningú ens jutjarà pel que som.” Què idiota que vaig ser! Com podia pretendre començar una nova vida, si tu ni tan sols havies tancat l’anterior? Si les ferides del rebuig de la teva família encara no s’havien tancat? No hi ha nova vida si no s’està en pau amb el passat. Hauria d’haver estat més per tu. D’haver-me adonat que no et relacionaves amb la gent, que t’esforçaves per mantenir-te al marge. Però estava massa emocionada amb la meva nova feina. I no vaig veure que et calia parlar amb els teus pares, arreglar la situació. I si més no, fer que notessis que em tenies al teu costat. Que passés el que passés estaria amb tu. Demostrar-te que estava disposada a tornar els cops que fes falta a casa dels teus pares, fins a aconseguir la seva benedicció. Però en comptes d’això, vaig acceptar el teu silenci com si es tractés d’un “estic bé”, i em vaig deixar encegar per les meves ambicions.
I així, tot i canviar de ciutat, tu mai més vas tornar a somriure com quan ens vam conèixer. Com quan et vas apropiar de la meva raó amb aquell somriure, que es
va anar apagant, juntament amb la teva vida.
“Prou!!” Crido. I desperto amb l’albada. Amb la teva cara banyada en llàgrimes, escapolint-se pel meu subconscient. Marxant-se amb la foscor, trencada amb
els primers raigs d’un cruel sol que il·lumina l’estança i m’arrabassa el teu rostre… i la teva vida. Intento atrapar la teva imatge i alço la mà en l’aire. Tanco el puny, però tan sols pols i aire s’hi queden atrapats. Tu ja t’has fos. Ja quasi bé no percebo la teva olor als llençols. Quasi bé no recordo la teva veu. “Queda’t.” Murmuro “No te’n vagis”. Però ja fa temps que vas marxar, i no saps el que donaria per canviar-ho. No saps el que estaria disposada a fer per a que tornessis, ni que fos un instant, i, durant aquest moment, poder acaronar la teva pell, sentir els teus llavis contra els meus. I, per fi, pronunciar-les. Dir aquelles dues paraules que van quedar per sempre més en el meu cor, i que creixen i creixen, com si fossin enfiladisses, fent-se cada dia més fortes, fins que el meu cor ja no pugui suportar-les. Fins que, potser, em portin allà on ets tu.
Sonen les campanes. Ja són les deu. T’estàn enterrant, tot i que no és el que volies. No vaig aconseguir parlar amb els teus pares amb prou fermesa com per a que respectessin la teva voluntat de ser incinerada. Tot i que… suposo que això ja
no importa massa, no? Podria haver-te incinerat en qualsevol lloc del món, però volia que, com a mínim, tot i que tard, els teus pares entenguessin que havies sigut feliç. Que ens havíem estimat. Però que estúpida que vaig ser un altre cop! Ni tan sols em van permetre dir-te adéu. En quant les teves restes van tocar la teva antiga ciutat, es van embrutar amb els seus prejudicis, i ni tan sols em van deixar parlar. Tot i que els hi vaig fer saber els teus desitjos, els van ignorar. Van preferir
pensar que en realitat es tractava dels meus desitjos.
I la soledat a la que abans estava acostumada, ha calat fons en els meus ossos des que t’has marxat. I no m’abandona. No sé que haig de fer ara. No m’atreveixo a apropar-me al cementiri. No m’agradaria provocar un escàndol amb la meva presència. Però com podrà la teva família plorar-te de veritat si estan ignorant gran part de la teva persona i de la teva vida! Tant de bo els pogués perdonar el mal que t’han fet. El dany que causen amb la seva actitud a aquells que et van conèixer bé. Però no puc… No puc. I mentre penso tot això, m’adono que m’he vestit i que he començat a caminar per la ciutat. Mira, aquí està la gelateria, la teva preferida. On veníem a passar l’estona quan et venia a buscar a la feina. Diuen que el que se’t va endur, ho va fer perquè havíem comès pecat. Que no hagués succeït d’haver portat una vida normal. Una vida digna. Si és així, el món deu estar ple de pecadors. Menjar gelats, explicar acudits, mirar pel·lícules i llegir-nos llibres l’una a l’altra. Els llibres. La teva veu il·luminant l’estança. Ressucitant velles i noves llegendes. Despertant passions. La teva veu era tan meravellosa. Tant. Que tot el que feiem havia de ser, com a mínim, celestial.
Tres orquídies per a tú. Tres orquídies de colors daurats i negres t’he comprat a la floristeria. Com vas fer aquella vegada, quan vam marxar d’aquesta ciutat. “ Una per la teva bellesa. L’altra per la Nostra felicitat. I l'última, pel nostre futur… O, deixem-ho millor, en què volia comprar-te-les.” Vas dir, mentre reies. I els teus ulls haurien pogut il·luminar l’ànima més turmentada. Les deixaré allà on t’obliguen a descansar, amb l’esperança que, com elles, sàpigues trobar la llum del sol, i que aquesta guiï les teves passes, per a que puguis descansar en pau finalment. O per a que trobis, qui sap, el camí de tornada als meus braços.
I aquí està la teva tomba… Aquí descanses amor meu. “Va viure cristianament”. La fredor del teu epitafi és testimoni de la falsedat que es reunia al teu voltant. Ni les flors semblen sinceres. Però aquí estic jo, per deixar-te un mica d’amor. Una mica de sinceritat amb la teva flor preferida. Aquí te les deixo.
Tres orquídies:
- Una per la teva bellesa. Una altra per la nostra felicitat. I l'última, per a dir-te per fi… que t’estimo.
- Ja ho sabia.- Crec sentir murmurar al vent. Serà cert?
Fi
Comentaris
-
Gràcies[Ofensiu]Masvidal_MMIX | 09-11-2012
pels teus comentaris. Són els primers relats que publico a RC i estava bastant nerviosa. Estic contenta de saber què el meu relat ha sigut capaç d'emocionar.
-
Corprèn[Ofensiu]Carles Ferran | 09-11-2012
És una història trista, corprenedora, d’angoixa continguda, i alhora una denuncia punyent de la hipocresia i la intolerància encara tan present (i prepotent) a aquesta societat.
M’ha arribat i colpejat.