Sol de mitja tarda

Aquell sol de mitja tarda impactava en la seva pell sense miraments, fent-li sentir una escalfor agobiant de la que hauria volgut fugir. En aquell moment es penedia de no haver escollit una brusa més escotada.
Als braços, l'únic tros de pell destapada, es feia palès que no feia massa del comiat de l'hivern. I cremava, i cremava intensament. Tot i així, en comptes de pensar en la vermellor posterior, es dedicava a contemplar papallones i flors de coloraines amb unes pupil·les dilatades de fascinació malgrat haver viscut ja divuit primaveres.
Pensà que cada dia s'havia de viure com si fos el primer i l'últim, bocabadant-se per tot i per no res, en silenci per no perdre's el cant de cap ocell.
Pensà que cada dia, el món canviava, ni endavant ni endarrere, senzillament era diferent que ahir; el sol mai acariciava les flors amb la mateixa delicadesa i el color esperança dels arbres agafava tonalitats múltiples a cada instant.