Oda al teu nas

Van ser les gotes de pluja d'aquella tarda de diumenge les que em van fer adonar de la gran perfecció de la qual era dotat aquell nas. Queien en el punt just entre ull i ull i lliscaven pendent avall, sense desviar-se en cap moment de la seva trajectòria rectilínia, fins acariciar aquell precipici que m'encantava tocar a cada instant amb la punta de la llengua per fer somriure o enrabiar el seu propietari, mai amb mala intenció, però. Aquelles gotetes trapelles no deixaven de circular ni un sol moment, esquitxant, al mateix fer, la resta de la cara. Tot i això, el teu nas em mantenia abduïda, i jo em quedava bocabadada mentre els meus ulls resseguien cautelosament el seu perfil. Durant aquest recorregut em preguntava si l'autor havia estat Miquel Àngel o era una obra d'art fruit de l'atzar. Tan hi feia, la qüestió era que un o altre mereixien l'aplaudiment d'un immens auditori. Jo, frisant per fer-te saber que mai havia tingut el plaer de contemplar-ne cap de tant captivador, i a la vegada reprimint el meu impuls per por a semblar tòtila a ulls teus, encara que en aquell precís instant, només podia pensar en el teu nas, i els ulls m'eren ben igual.