La boira de la ignorància

Va tancar la porta, notava la seva presència a prop, massa. No tenia por, senzillament tenia molt assumida la frase "más vale prevenir que curar". Potser un pèl inquieta, portava tot el dia igual, amb aquest neguit al cos. Caminava pels passadissos arrapada a la seva carpeta, pujava escales fregant la paret amb el braç. Hi era i ningú se n'adonava. Ho duien dins. Cada segon, el seu cor en bombejava petites dosis, suficients per arribar al punt més alt del seu cos on, paradoxalment i des del seu punt de vista, hi semblava impossible l'arribada de glòbuls vermells, blancs i plaquetes. Segurament per això els anomenava, no de manera despectiva, més aviat seguint el naturalisme de Galdós o Clarín, com a "humans de glòbuls amb vertigen", sí, d'aquells que prefereixen anar avall abans que amunt. La baixada sempre ha estat el camí més fàcil i ràpid.
Era com una boira fina, quasi imperceptible, inodora, incolora, silenciosa i a la vegada eficaç i ràpida. S'escolava per sota les portes i finestres, s'abraçava al vent per agilitzar la seva acció, saltava de balcó en balcó, creuava semàfors en vermell, surava en l'asfalt. La vaig anomenar: la boira de la ignorància.