Sóc una bruixa boba

Per aprofitar.Una bruixa mai s'entrega al cent per cent. Creu-me. Una bruixa és d'ella mateixa i sap i pot donar molt, però hi ha un nucli brillant que no s'ha de deixar assolir, perquè encegaria (au, quina arrogància, ehhehe).

Bromes apart, el tema 'bruixa' m'ha agradat i com que sóc la proposaire del Repte Clàssic al fòrum de la web i cada dia, com es va acordar recentment, haig, a més, de buscar a l'atzar un relat i un nick i fer-ne un comentari, avui t'he triat, m'he quedat a la llegra P. Un poema en què s'hi llegeix una amargor i un cert conformisme. On un personatge amb 'poders' sembla que no se'ls creu o els ha perdut. La vida quotidiana els ha colgat o anul·lat. La grisor, segons com, de la rutina. Però ho diu i aquí hi ha la força que, penso, és l'inici de la lluita, la necessitat de canvi. Espero que aquesta bruixa deixi de ser boba perquè és bruixa i no li ho permeto. Que voli cada cop més alt i que si cau sigui en un prat d'herba flonja amb flors de colors i que rigui com una boja. Que imagini i s'ho cregui, que creï, que rigui.

Aprendre a volar per fugir de la zona d'(in)confort. No?


Si et ve de gust, estàs convidada a prendre part al repte que he convocat amb el lema 'Treure's el mort de sobre'. Només si vols.


Mena

que aquella bruixa boba ja s'hagi convertit en una princesa encantada... És genial la forma innocent( amb un persontge de conte) en què has explicat una situació real...
et felicito
petonassos
joan

Què divertit! Què trist! Què original! Què real!
Permetem que comparteixi el teu desig de volar, de creuar el cel, de visitar els estels.
a mi m'agradaria ser també una fada amb les paraules, que de vegades tenen un gran poder.
Sóc, per definició, una il.lusió, una quimera, un somni...

De dona a dona, t'envio una abraçada voladora, almenys de les que van: en les teves mans queda si també és de les que torna,
Unaquimera