Silenci

És tard i em sent sol. Parpadege. Estic gitat al llit, mire el sostre, no tinc res millor a fer. Toquen a la porta, no vaig a obrir. Ma mare em crida que són Màrio i Josep. Què volen ara? Vaja quins pesats! Entren a la meua habitació es tomben amb mi al llit. Allí estem els tres, mirant el sostre, sense dir-nos res. Màrio em toca la cama, és un gest per demostrar-me que està ahí, amb mi... Josep fa un sospir, seguidament ho faig jo i poc després Màrio.
Tinc ganes de plorar. Fins ara ho havia estat fent, però amb els meus amics a l'habitació no vaig a fer-ho, sóc fort! Alce un poc el cap, els mire... Josep té les llagrimetes als ulls, Màrio fa estona que ha començat a plorar, jo no ho faré! Aguante, aguante! Ningú parla... no fa falta que em diguen el que ha passat.
Després de dies a l'hospital Xavi ha mort... Putes drogues! Ni una llàgrima! Ni una!
- Xavi, Xavi ja no està...
No vaig saber distingir si m'ho deia Josep o Màrio... Sols sé que em vaig posar a plorar com un xiquet!
Ningú va parlar en tota la vesprada... Allà estàvem els tres, mirant el sostre blanc i llis.
No calien les paraules, els tres sabíem ben bé el que ens passava pel cap en eixos moments: No el vam saber ajudar a temps! Putes drogues!

Llàgrimes... silenci...