No em tractes així...

Que m'enamores!

No em tractes així... No veus que sòc dèbil? Amb eixa forma de ser m'enamores!
Les teues paraules m'envolten i m'estrenyen suaument... Tan suaument que m'esborrone de plaer, de tendresa... I encara no m'has ficat una mà al damunt! Però això ara dóna igual. No és necessari el contacte físic...
No és necessari el contacte físic amb tu... Una mirada, una xarrada, un gest... Encara no ens hem tocat, però ja somie amb tu!
Somie amb tu quan ens passem llargues nits entre anècdotes, vesprades d'escoltets, confessions i secrets... Que en poc de temps m'has donat tot el que jo necessitava, i tu això no ho saps!
Em fas sentir gran, dona, important, especial, volguda... I sé que no ho fas en ànim d'enamorar-me, d'agradar-me, d'interessar-me... Però pot ser és per això que sent la necessitat de necessitar-te!

I quan em poses la mà damunt? No notes que tremole?
Un simple bes de benvinguda a l'Estació del Nord, un simple abraç al d'acomiadament al tramvia de Benimaclet... Amb tu no necessite res més que això! Tot és tan simple! Tan màgic i especial! Veure com menges, com camines, com parpadeges, com respires... Per a mi és una gran satisfacció!
Una gran satisfacció que no sé si tu sents per mi, però, si no la sents, tinc tota la sensació de que t'importe! I amb això... Jo em conforme!

No em tractes així... Que m'enamores!