Show must go on.

Perquè encara et ploro? Perquè encara et trobo a faltar? Perquè sento que la meva vida ha donat un gir de 360 graus i sembla que res ni ningú podrà ocupar l’espai que vas deixar buit? Perquè encara cada vegada que m’estiro al llit continuo buscan-te, i només trobo el record de quan encara m’estimaves i m’abraçaves…Perquè em sento culpable d’un sentiment que en sóc víctima? Perquè encara dono voltes a totes les teves paraules? A tots els moments que hem viscut junts? Perquè encara em demano en que em vaig equivocar? Perque malgrat donar-t’ho tot, d’haver-te donat el 200 per cent, per tu mai va ser suficient. Que no t’he sapigut donar?
Encara penso en les teves últimes paraules, aquell bombardeig de retrets i sentiments contradictoris que encara sento clavats dins al meu cor. Quin dia apendre que ja no hi ets, que no hi seràs mai més, que no tornarás, que ja no m’estimes, que ja no estás enamorat? Però…vas estar-ho mai? Tinc tantes preguntes…I de fet, nose si vull respostes o simplement passar página i tornar-me a sentir viva i plena d’energia. Cada dia lluito, però..fins quan em sentiré així? Vull que arribi el dia que senti el teu nom, et recordi, i deixis de fer-me mal. Per més que faig l’esforç no m’imagino la vida sense tu. Has estat una persona molt important, han sigut molts moments al teu costat, i m’has fet la noia més feliç de tot el món. De fet, es veritat que no ets perfecte, però jo sempre t’he estimat amb els teus defectes i amb les teves virtuds, t’he estimat com mai havia estimat a ningú. Mai m’hagués imaginat que algún dia arribesis a fixar-te amb mi, no ens coneixiem de res i no teniem cap llaç que ens unís. Però va sobrar amb una nit, per enamorar-me de tu. Encara sento papallones a l’estòmac quan recordo la primera vegada que em vas agafar la mà, la primera vegada que em vas abraçar per la cintura, el primer petò…T’he estimat i t’estimo amb tanta força que crec que mai trobaré les paraules exactes per descriure allò que em fas sentir. I suposo que es per aquest motiu que t’estimo amb totes les meves forçes i malgrat no vulgui, t’he de deixar escapar. Per mi el més important es que tu siguis feliç. La teva felicitat forma la meva, encara que em costi, i encara que això impliqui fer-me mal.
He de començar a acceptar que això és el que hi ha, que no puc fer-hi res més.
M’esforçaré per ser més positiva, a acceptar els problemes tal com són i a posar-hi remei. Però nose quan temps trigaré, potser dies, mesos, o inclús anys, no ho sé. I comprenc que mentre no et puc fer esclau dels meus problemes, de les meves inseguretats, tu has de viure i ser feliç, perquè és el que et mereixes.
Gràcies per regalar-me aquells mesos al teu costat. No els oblidaré mai, però suposo que aprendré a conviure-hi i a acceptar que ja formen part del passat.
T’estimo i t’estimaré sempre.
Et desitjo el millor i especialment que et trobis a tu mateix i que siguis feliç.