Estimat tu.

Estimat tu,
Són tantes les paraules que tinc per a tu i que alhora em costa tant dir-les, són tants els moments que tinc per regalar-te i tants els somriuresque treure't...Se'm fa molt difícil, saps? Com pot ser possible que alló que teniem, alló que hem cuidat durant tant de temps, hagui fugit sense cap explicació? Vam passar de ser-ho tot a ser com desconeguts, perquè? Perquè va marxar aquell "nosaltres"? Joder tinc milions de preguntes i no obtinc ni una resposta.
Sé que he sigut una imbècil molt de temps, sé que he comés molts errors, sé que t'he fet mal, sé totes les nits que he arribat a plorar, sé quines han sigut les meves indecisions i les raons dels meus actes, sé que estic perdent el temps mentres no et tinc, mentres no estic al teu costat cada dia. Encara no t'has donat compte? Em passo el temps miran-te, espero que t'atansis, em parlis, escoltar la teva veu, ser la raó del teu somriure com vaig ser-ho fa temps. Vull poder trucar-te a mitja tarde i dir-te que et trobo a faltar, que vull veure't, que et necessito, que volia escoltar uns segons de la teva veu, que vull veure't. Vull parlar de qualsevol cosa sempre que sigui amb tu, vull explicar-te les meves preocupacions i confiar en tu i les teves paraules.
Tantdebó mai sapigues fins a quin punt em fas falta i fins a quin punt em desespero per no poder tenir-te. No vull que ho sapigues perquè em dóna fins i tot vergonya. Em fa vergonya estimar-te així, que l'únic que tinc al meu cap tot el dia es la teva mirada, les teves paraules, el teu somriure...que no passen els dies i els mesos sense que aixó deixi de fer-me mal, que cada minut que passa et trobo més a faltar. Que en comptes de fer l'oblit la distància només fa que t'estimi més.