Ser lliure...

Escric amb la millor lletra que puc el meu desig en la tira de paper blau cel. El terra, de petites pedres i arena, encara em dificulta més aquesta tasca, però ho intento. Un cop he acabat, agafo el paper, el doblego i l'introdueixo en l'ampolla de vidre, la petita ampolla de vidre...
- Ja has acabat? - em pregunta la Laura.
- Sí. - Li responc mentre fico el tap a l'ampolla.
- Doncs au! - em diu i jo li faig que sí amb el cap - A la de tres: 1... 2... 3!
Ambdós llancem les nostres ampolles des de dalt del penya-segat. Cauen, cauen i entren en la blava aigua del mar, s'enfonsen i es perden. Només queden les ones...

***

El llum del sostre es gronxa i la bombeta fa tentines. Debades aconsegueixo veure les verdes parets de la meva habitació, debades no. Debades veig l'àngel de marbre a sobre l'armari, debades no, i quan no el veig, em penso que ha volat i se m'endu l'ànima. Espantat, em recullo dins els llençols i les mantes que m'escalfen. Les espelmes de les tauletes de nit també fan ballar les seves flames, de costat a costat, creixent i baixant... hipnotitzant-me. Sobre la còmoda, encarada als peus del meu llit, un gegantí ramell de lligabosc florit que es deixa caure com l'aigua d'una font. Les seves flors, blanques i grogues, omplen l'habitació de la dolça fragància que fa fugir la tristor i la pena, que em relaxa i que, lleument, em fa caure en la son, a poc a poc, a poc a poc...
De sobte, la llum omple la sala on reposo, tot als meus peus és blancor. La llum que em crema i m'encega, que em fa mal... La llum, l'esperada llum, tan temuda i desitjada alhora...
- Us he estimat sempre... - Dic amb un fil de veu les meves últimes paraules...
- Jo encara t'estimo ara... - sento que diu una veu que no té cos, sento que em diu la llum.
Poc a poc la cambra es va enfosquint, la llum es va reduint, donant, de nou, pas a la foscor eterna. Tan sols una il·lusió, la falsa presència d'un desig que, potser inconscientment, ocupava tot el meu cos...
- No em deixis massa aviat, entesos? - em diu.
M'espanto, no hi sóc sol a la meva cambra. Miro l'àngel i el veig. No, no és ell que s'endu la meva ànima, encara... Intento esbrinar la veu, el seu origen, l'origen d'aquella veu trista, eternament trista, trencada, muda...
- Qui ets? - dic a l'aire a l'espera d'una resposta.
- No em reconeixes? - sóc respost - M'has oblidat així?
El dubte em rosega, no puc estar-me sense saber amb qui parlo, amb qui parla la meva ànima malalta, d'on vénen aquelles tristes llàgrimes que em fereixen el cor...
Els meus dubtes obtenen resposta. Lentament, un cos de noia, de la noia, es va apropant al meu llit de mort, potser molt canviada, però per mi, igual que aquella nena de 9 anys amb qui jugava quan era petit.
- Laura... - deixo anar penedit...
Ella seu a la cadira, prop del meu cap, les mans sobre el llit, sobre el meu braç prim, feble, ossut, pàl·lid... El silenci continua regnant a la cambra. Només la seva respiració, el so de les seves llàgrimes relliscant pel bell rostre d'una noia que, en un temps, va ser el cos del meu amor. La miro, però capbaixa, no descobreixo de veure el rostre cobert pels seus cabells castanys. No aconsegueix veure aquells ulls que em travessaven el cos i m'arribaven al cor i a l'anima quan em mirava, aquell coll que li acariciava, aquells llavis de maduixa que em besaven, que m'hipnotitzaven durant la seva parla, que em varen enamorar...
- Vull que sàpigues que ho sento. - va dir sense aixecar el cap, entre llàgrimes. - Jo no vaig voler marxar, en cap moment en vaig dubtar...
- No pateixis... - vaig dir-li somrient encara que el dolor em matés per dintre.
- No! - va tallar-me. - Vull que ho sàpigues. Vull que sàpigues que jo tenia les coses clares, jo no vaig dubtar en cap moment, sabia el que volia... volia quedar-me amb tu!
El silenci de nou rei de la sala del dolor, però ja no només del meu dolor, del dolor dels enamorats, dels antics enamorats...
- Recordes aquella tarda a la plaça... - em va dir.
- Sí, però això no són més que fantasmes - li vaig respondre, fred.
Em feia mal recordar la meva vida, em feia adonar-me del que mai més viuria, del que havia perdut feia tant i tant de temps, d'allò que ara perdia per sempre, a ella. La vaig ferir, ho sabia, perquè va callar i no va dir res més, fins i tot em sembla que va parar de plorar, ara em sentia culpable del que havia fet, era inevitable que em toqués recordar-ho tot abans de finir...
- Ho sento. - li vaig dir, entristit, acariciant-li el braç amb dificultat.
No va dir res, les meves paraules anteriors s'havien clavat ben endins, tan endins... La llum del sostre continuava fent tentines, però ara ja no es gronxava, restava aturada en el sostre, sense fer soroll, com si no volgués destorbar els actors en aquella escena, a nosaltres, actors de la nostra pròpia vida.
- El meu paper s'acaba, saps? - li vaig dir intentant animar-la.. - No t'enduguis un record amarg de mi...
- Era el meu desig, saps, el meu desig... - em va dir - que no em deixessis, mai...
- El teu desig, dius? - Em va deixar ben estranyat, ara sí que no sabia del que em parlava...
- També has oblidat això? - va dir amb tota la fredor del món - Aquell estiu a la costa, varem llançar els nostres desitjos al mar... Però a tu això no t'interessa, oi? - va dir aixecant el cap. Els seus ulls eren el dolor, el fred, la solitud... - No és més que un record...
- Escolta... - li vaig dir - Aquest record l'he dut sempre aquí - vaig dir senyalant-me el cor. Mentia, però ho feia per ella. - És el nostre record...
- Hi ha tants records que són nostres... - va dir. A l'instant va esclatar a plorar ficant el cap sobre el meu cos pobre, perdut...
Li vaig acariciar aquells cabells, aquells cabells... el cor se'm va omplir de goig, no havia deixat d'estimar-me, mai. Em vaig sentir valent, fort, havia de plantar cara a tot el que se'm fiqués per davant...
- T'he estimat, sempre - vaig dir-li.
Va aixecar el cap i em va mirar fixament, aquella mirada em va matar. De sobte, vaig sentir el meu cos ert, fred, immòbil, mirant el sostre, sabia que ella plorava. Els seus crits de dolor els sentia com xiuxiuejos en el meu cap, com il·lusions. Vaig intentar agafa-la i calmar-la, però la meva mà, els meus braços no em responien... sentia el meu cor que bategava, fort, molt fort dins el pit, com si sortís. Era dolorós, no podia aguantar més aquella situació, vaig sentir com una llàgrima em relliscava per la galta, freda, el meu últim sospir d'humanitat...
- Escolta - vaig dir amb totes les meves forces ben fluixet, cada paraula eren fiblades de dolor. - No vull, que ploris per mi... La meva mort, que no sigui cap... entrebanc. Somriu, no amarguis també la teva vida, ara que ja sóc... mort. - vaig dir en un últim alè. - ah... i no... no em recordis. Vull, vull... ser lliure...