Sense cordes

Caminant pel Parc de la Vida i en una cantonada hi han dos objectes arrepenjats en una paret. Els veig i passo de llarg. M'aturo, torno endarrera i els miro amb atenció.

A la cantonada hi han, molt ben col·locades, una guitarra i un violí. Semblen noves. Sense estoig. Mig obert, l'estoig jeu a terra, el de la guitarra i el del violí.

M'acosto. Els toco. Sorpresa. Tant un com l'altre no tenen cordes. No sonen.

Re-miro i no veig que s'hagin trencat. No hi són. Sorprenent. Em sap greu aquesta amputació.

De cop i volta, noto uns copets a l'esquena. Em giro i un follet, molt rosset, és allà somrient. Sento una mirada preguntaire.

- Què fas i què vols, li dic.
- Hola, Joan. T'agrada la música ?
- Sí. M'acompanya en molts moments.
- Doncs aquí tens dos instruments musicals.
- Cert, m'agrada el so de la guitarra i el so del violí.
- Pots agafar-los.
- No són meus.
- Són per tu. Jo els he deixat a la cantonada per tu.
- Gràcies, però no tenen cordes. No sonen.
- Bé, Joan, cal possar-hi cordes i afinar-les.
- Em dius que compri unes cordes i demani que una persona experta m'ho afini.
- No.
- Llavors ?
- Les cordes són el teu dia a dia i afinar-les el teu viure i conviure.

Havia deixa't de mirar-lo, mentre parlàvem. Notava una certa atracció pels dos instruments. Escoltant la seva darrera frase, molt sorprenent, torno a mirar-lo i ja no hi era.

Dubto uns instants. Miro a dreta i a esquerra. I agafo els instruments.