Saps què? T'estim

Aquella era una nit de pluja. Una d’aquelles nits que tothom prefereix quedar-se a casa i gaudir de la calor de l’estufa. A més, era una nit freda. Una d’aquelles nits en que desitges ficar-te al llit i tapar-te fins al coll amb els llençols acabats de rentar. Una nit per tenir algú al teu costat que t’abraci i et porti una tassa de xocolata calent.
Però per a mi, no era una nit qualsevol. Volia posar-me a córrer enmig dels carrers ara buits i sinistres, ballar sota el xàfec i mullar-me fins als ossos, cantar i quedar-me sense veu... No m’importava si el termòmetre marcava menys de zero graus, ni tampoc que algú pogués veure’m allà, somrient com una boja i plantada sota la pluja. No, no m’importava res en aquell moment. Moltes vegades havia sentit la necessitat de fugir corrents, amagar els problemes en el fons d’una caixa i tapar-la perquè no es poguessin escapar. Però si les coses tan sols s’amaguen, tornen a reaparèixer en el moment més inesperat. Per això, aquella nit no volia amagar més aquella sensació que em mossegava per dins. Si em quedava a casa, com hauria fet altres vegades, mai hauria estat segura del que sentia. Enfrontar-se a la vida de cara sense donar l’esquena. Vaig aprendre que aquesta era la única manera de lluitar contra els problemes.
Vaig inspirar tot l’aire que vaig poder i vaig sortir al carrer. Em vaig mullar, tot i que no m’importava. Quan vaig arribar al meu destí, una petita força em va fer recular, però vaig afrontar la por i vaig tocar a la porta. Davant meu tenia el que tant temia, però el que més desitjava. L’amor s’havia presentat davant meu en aquell efímer instant que va passar com una estrella fugaç en el cel fosc. Però jo vaig ser més ràpida que el temor a perdre el que podia aconseguir. Davant meu tenia a la persona que m’havia donat forces per sortir de casa una nit de pluja i aparèixer davant la seva mirada.
T’estim_vaig sentenciar. I en aquell segon, la meva existència es va endolcir amb el sabor d’una paraula sincera d’amor.