Clara

La vares convidar a una cervesa, recordes? No volies res més que parlar una estona, però necessitaves una excusa per retenir-la al teu costat almenys uns minuts més. Des d’un primer moment, els seus ulls negres van despertar flames dins teu. Tenia les pestanyes extremadament llargues, i això t’agradava. També els seus llavis vermells, rebels com la nit de revetlla. Semblava tímida. Buscaves qualsevol bajanada per treure-li un somriure. I ho vares aconseguir, tu o la cervesa ja buida dins el teu got de plàstic. Em dic Clara, et va dir. Clara. No et vares treure el nom del cap en tot el vespre, ni tots els que el varen seguir. Ella va desaparèixer, camuflada entre la gentada de la plaça que ballava al ritme de la música electrònica. I tu, vora la barra del bar, vares demanar una altra cervesa mentre els teus ulls buscaven com un boig la noia d’ulls foscos. Clara.