pètals podrits

Duia molt temps sense escriure, però la teva absència m’ha creat un buit que sols les paraules que se’m desfan del cos poden omplir-lo.

Vaig creure, durant el poc temps que els nostres mons compartiren una fracció d’univers, que existia la bellesa en tot el que m’envoltava. Que els instants al teu costat eren bonics, lluny de tota espurna de lletjor que pogués existir a la vida. Vaig creure que el que vivíem era el més bonic que m’havia passat des de feia temps. Però potser vaig creure amb tantes forces que una ficció va envoltar aquella realitat, arribant a superar-la. Que tu eres qui estava esperant des de feia temps, qui em donaria llum en aquesta vida obscura sense sentit. Volia donar-te tot el que tinc per donar.

Era bonic arribar a casa i trobar a faltar la teva veu, el teu somriure innocent compartit amb el meu. Era bonic desitjar tornar-te a veure i sentir, de nou, que el que vivíem era bell. Com en un somni, sense cap defecte, cap imperfecció. Era bonic quan el temps passava sense adonar-nos de la seva partida. Suau, sense presses, els ulls es miraven units per alguna cosa que ni tu ni jo sabíem què era.
Però, com tot en la vida, fou bonic sols al principi. Volia creure que la bellesa podria ser eterna, o almenys, un poc més duradora del que va ser. Com dues roses que naixeren però la tempesta s’endugué els pètals, deixant sols la part nua, més humana, més crua de nosaltres.

Escric perquè no entenc perquè quan les roses floreixen, s’acaben podrint abans d’hora. Per què la bellesa dura tan poc, per què quan creus que tornes a ser feliç, tot desapareix.