Si fossis meva

No necessites uns ulls bells, amagats sota l’ombra del maquillatge. Tan sols una mirada que contempli l’ànima de l’altre. Uns ulls que al mirar-los, siguin transparents com l’aigua, sense amagar res, deixant descobrir la seva perfecció. No és necessari una boca roja com el carmí, tan sols uns llavis que al tocar-los amb els meus, es fonin en un mar de somnis. Unes mans que acaronin cada part de mi, cada ferida, cada cicatriu.

Jo t’estimaré així, senzilla, simple com ets sota la llum de la lluna aquesta nit freda de novembre. Jo també et vull mirar i descobrir-me dins teu. Saber que es sent quan les teves mans abracen les meves, la tremolor de la veu quan en sospirs et digui que m’agrades, que les casualitats sí existeixen en aquesta vida. La calor dels cossos units en una persona, els batecs del cor descontrolats. I que somriguis, innocentment, com ho fas quan els nostres ulls es creuen buscant-se.

No et duré a la lluna, però et faré sentir el que es sent quan s’estima. No et prometo l’infinit, però sí una existència feliç al meu costat. Si ens poguéssim mirar i no deixar de fer-ho, si les paraules ens unissin, si aquesta nit jo et preguntés el nom...Si la vida no fossin oportunitats perdudes, ja series meva.

Si els condicionals no existissin, tu series el meu present.