VIDA

_Són temps difícils pels qui cerquen trobar-se. Em desperto mandrosa, i veig que el cel està cobert de núvols grisos. Quedo al llit, perquè a fora no m’espera res millor. Baixo a la cuina, em faig un cafè i sospiro mentre llegeixo aquella revista de receptes dolces, i penso que m’agradaria fer un pastís, però per a qui si no és per a mi...El meu gat dorm assegut a una cadira mentre jo el miro i penso què viu de bé. Avui no em fa ganes anar a treballar, em perdria pel món en un viatge sense tornada. Lluny de tot, el meu cos vol volar. I no trobo les ales per emprendre el vol. No sé, és com si l’acidesa d’una llimona no em deixés assaborir la dolçor de la mel...Em sento perduda, i ja no sé què fer.


La noia es tocava els rissos dels cabells color pastanaga mentre el seu amic se l’escoltava atentament. El noi va apropar-s’hi una mica més. I les paraules, mots que ell va pronunciar, van ser la melodia d’aquell moment.


_Eh, somriu! Que aquí només es viu una vegada. La vida és bonica, i si no vius ara després serà massa tard. No perdis el temps amb ximpleries que no valen la pena. Si tu no ets feliç, la gent del teu voltant ho serà una mica menys. Crec que falten persones felices al món. Falten somriures i sobren llàgrimes banals. Falten nits de sexe i sobren anys de guerres. Falta que la gent digui el que sent, que no reprimeixi els sentiments. Quants amors s’hauran perdut per por a dir-ho... No et preocupis pel que vindrà, el present és el que compta, i cada instant que s’esvaeix és una oportunitat perduda per començar a ser feliç. Atreveix-te a mirar la vida de cara, crema’t amb el foc, però mai et perdis en les cendres. La vida no t’espera, tu l’has de perseguir i fer-la teva. Va, et convido a prendre un cafè. Vols?


Un silenci bast i etern va envoltar aquelles dues persones. La noia va mirar al seu company i els ulls començaren a brillar. Qui sap si aquelles paraules li acabaven de canviar el rumb del seu camí, si entre aquelles mirades s’amagava més del que pensaven.

_A mi em faltes tu.