Samantha

Un relat de: josepsalatermens
Arribo a Porta, ja a França, a la que surto del cotxe m’ataca un airet fred i corro a posar-me una peça de roba tipus “kanguro”, entro dins una cafeteria petita i humil. Em parlen en castellà, de seguida veuen que no sóc pas un francès, demano un cafè sol i mentre me’l fan vaig corrents al vàter, que ja feia estona que m’aguantava al cotxe. Gratament alleugerit torno a la saleta del bar i sec a la taula on m’han deixat el cafè. Me’l prenc amb molta parsimònia, després de dues hores i mitja conduint per una carretera amb molt revolts tancats, el que vull és sentir-me tranquil.
Encabat li pregunto a qui m’ha servit, en el moment de pagar, on comença el camí que mena a la vall de Carol i és just davant de l’establiment, només cal creuar la carretereta. Em pregunten si aniré amb les sandàlies que duc posades, els faig un somriure i contesto que ara em posaré les botes de muntanya que tinc al maleter.
Inicio el camí, que és esplèndid, va seguint al costat d’un riu d’aigües alegres i entremaliades, quanta verdor! Quant fullam fresc! Aquí mai deuen de patir sequera. Aviat se senten els esquellots de les vaques i un xic després se les veu pasturant soles pels prats. És així com han de viure els animals, ha d’anar a la seva.
Dues hores caminant per la vall, que et fa pujar una pendent suau, i em trobo a una família descansant, els pares drets i els seus dos nanos estirats per terra, fets una coca, que no es volen aixecar. Em saluden i continuo amb el meu pas...
...Arribo a un pla on hi ha dues taules de fusta amb els seus bancs de seure subjectats amb cargols. Aleshores és quan la veig, asseguda a un extrem d’un banc amb el cap cot, mirant un punt del tauló de la taula, però em penso que de veritat no s’hi fixa, sembla que tingui la mirada perduda. És de cos menut i cabells llargs, una mica esbullats, que caiguin com vulguin, les mans les té juntes a sobre de les seves cames, va vestida amb una samarreta de màniga llarga i pantalons còmodes, la roba li va baldera i esta gastada, és de colors clars, va calçada amb espardenyes de roba.
Veure-la així m’ha desvetllat una emoció, desprèn tristesa, vulnerabilitat, un ésser desventurat, però que tant se li dóna el que li pugui esdevenir o li puguin fer, em sento com si estigués davant d’un ocellet caigut del niu, malgrat això no és llàstima el que se’m regira amb ella, és una atracció per un ésser tan transparent com l’aigua clara d’aquesta vall, un ésser que no pot tenir racons amagats dins seu, ni intencions estranyes. Oi que és això el que tots cerquem en la persona ideal? Només pot oferir el que ella és, però ara està en un mal pas que tan sols li permet de rebre. Se’m desfà l’ànima, m’aturo i m’hi apropo, vaig amb molt de compte, sóc un desconegut i es podria espantar, segur que s’espantarà.
Em col•loco a l’altre banc, però de cara a ella, i em poso a parar taula, trec de la motxilla els estris per fer-me una infusió, un fogonet, un perol, vasos... Ho faig fent força soroll perquè s’adoni de la meva presència i alci la vista.
Omplo el perol amb l’aigua del riu i encenc el fogonet, mentre s’escalfa l’aigua m’atanso a ella amb molta cura.
- Hola, ara m’estic escalfant aigua per fer-me un te, que te’n prendries un?
Ella em mira, com si no entengués res, es queda callada, però fa un gest amb les espatlles d’assentiment, com si estigués d’acord, mes sense gaire convenciment. No es mou del seu lloc, així que li haig de dur les dues tasses de te i el sucre fins a la seva taula i posar-ho davant seu. Si li observo un petit gest de que se sent molesta llavors m’aniré, però es mostra indiferent. No sé que és pitjor. És molt estrany.
Què ho fa que estigui aquí? No està gens equipada per fer senderisme i no duu cap mena de bossa. Pot ser viu a prop d’aquí, al mateix poble de Porta. Aquesta li passa alguna de grossa.
- Què? Has sortit a caminar una estoneta?
- He sortit i volia estar-me aquí.
- Avui farà sol i això que ha dit que pot ser es posaria a ploure.
Després d’una estona deixant anar trivialitats sense gaire sentit i veient que ella no té moltes ganes de seguir-me la corda, penso que val més que reculli tot, la deixi sola i torna a fer camí, però...
- Com et dius?
- Me’n dic Josep, i tu?
Estic sorprès, per fi pren la iniciativa, per fi es disposa a fer quelcom.
- Me’n dic Samantha.
Em somriu molt lleument, cal fixar-se per adonar-se’n.
No em diu com ha arribat fins aquí, simplement ha sortit a la babalà i ara s’hi està.
¿ Us heu fixat que quan bufa un vent molt fort, se’n du algunes fulles dels arbres que encara són verdes i malgrat que les branques lluiten per retenir-les i no les volen deixar anar, les fulles es desprenen i volen lliures ? Així és com li surten les paraules, amb dificultat, de tan retingudes que les té al seu cau clos, però un xic que li surten, aquestes m’arriben lliures i entenedores, amb delit per ser rebudes i acollides per una ànima generosa.
Està feta miques, fins ara s’estava ajuntada amb un home vint-i-tres anys més gran que ella, en principi estava molt il•lusionada, però m’ha dit que hi ha una cosa pitjor que estar sola, és estar amb algú que et fa sentir sola. No vol tornar a casa de la mare, aquesta li ho retrauria, s’hi rabejaria, per això va marxar de casa amb tantes ganes i ho va viure com una alliberació, però ara ja no sap que fer ni si val la pena seguir en aquesta puta vida.
Ben bé és un ocellet caigut del niu i si no troba aixopluc aviat...
Farà dos dies que gairebé no ha menjat res, però tant se li’n fot. Ens partim unes galetes de civada i una rajola de xocolata negra.
A casa la tenen per una perduda, de fet ja ha provat de tot, de xeringa poquet, força cosa en pastilles i s’ha fumat tot el que s’ha trobat.
Quan va plegar d’estudiar va treballar uns anys en una gran superfície comercial, després ho va deixar i se’n va anar a viure una anys a Sant Cugat a una masia deixada de la mà de Déu, que havia sigut ocupada, vivia en una comuna, compartien tasques i cantaven lloances... fins que el va conèixer.
- Tu deus ser mossèn, oi? Se’t veu que estàs acostumat a escoltar.
- No sóc res, però si que és veritat que treballo amb la gent.
Li proposo que vingui amb mi fins al poble i mentrestant anirem pensant que s’hi pot fer.
Caminem sense cap pressa, almenys per a mi, com ella és menuda fa les passes curtes, tot sovint fa parades perquè s’entreté amb qualsevol floreta o un niu de formigues, aleshores arreplega un branquilló i es posa a jugar amb elles.
Ella sempre va al davant o un costat i a mi se’m va la imaginació, m’hi veig abraçant-nos, besant-nos, que en seria de bonic! De ben segur que el sol faria rialles i l’herba seria més lluenta que mai, m’estic començant a enamorar? Però quant t’hi jugues que si li ho proposo, ara que ella em veu com un bon amic, llavors em perdrà la confiança, els seus ulls, que ara comencen a obrir-se amb ganes de menjar-s’ho tot, tornaran a entelar-se i es reafirmarà en que tenia raó, que tot és una puta merda. Pensarà que sóc com tots els homes, que només busquem el mateix. M’haig de contenir, haig de distreure’m amb altres pensaments. No la tocaré gens, només ho faré si és ella qui ho fa primer.
Se surt del camí, s’acosta a la bora del riu i llança el branquilló que ha tingut fins ara a les mans i observa com l’enduen les aigües joioses, després es gira envers a mi i em somriu ensenyant les dents. Ja li surt l’Infant que té a dins. Gràcies, oh bon Déu! Que n’és de fàcil, estimar-la.
El camí s’eixampla i ja és asfaltat, som a prop de la civilització, ara em preocupo, aviat arribarem al cotxe i encara no sabem que hem de fer, li plantejaré d’anar a dinar.
Ja som a Porta i li dic, abans de res, el primer que farem serà creuar la frontera i a Puigcerdà buscarem un lloc per menjar, ella no em contesta, potser troba sospitós que jo, un desconegut, sigui tan amable amb ella.
A la ciutat entrem a un restaurant senzill, tots dos demanem una amanida, ella se sent violenta, em diu que mai surt a menjar fora de casa, a un local públic. De segon plat ja no vol res més, pot ser li fa cosa demanar massa perquè sóc jo qui paga, tampoc vull res més, ho faig perquè ella se senti més còmoda. Els seus moviments amb els coberts són poc elegants, ni ho pretenen, són planers, un xic insegurs, hi ha tensió. Després demano un cafè en lloc de les postres, ella s’estima més una camamilla.
- Bé, Samantha, ara què farem? Tens algun lloc on anar?
- Em pots deixar aquí, faré autoestop, ja m’has ajudat prou. Aniré a Lleida amb la família o a Sant Cugat on tinc amics.
- Però m’has dit que amb la teva mare no estàs bé i no sé si creurem això de Sant Cugat. No puc deixar-te aquí de qualsevol manera.
- De veritat, Josep, a Sant Cugat hi tinc dues amigues que comparteixen un piset al casc antic. No pateixis per mi, tu deixa’m aquí que ja m’espavilaré
- No et deixaré pas aquí, de totes maneres haig de baixar al centre per tornar a casa i em ve de pas.
- Però per què ho fas tot això?
- Perquè no tinc res més a fer i penso que si ho faig sembla que el món ara estigui més bé.
La veritat és que quan la vaig veure asseguda amb els seus cabells llargs i negres amb el cap ajupit en aquell banc de fusta amb un posat tan trist, em va emocionar, no hi podia haver res més de meravellós en tot l’univers per a mi, és com si els cels ho haguessin preparat tot perquè ens trobéssim. Tinc família, però segueixo sent un solitari esperant qui sap què.
- Deixa’m que et dugui fins a Sant Cugat amb les teves amigues i després desapareixeré, no tinguis cap por.
- D’acord, Josep, però no et podré tornar el favor de cap manera.
Em diu que no em podrà tornar el favor, però d’ençà que l’he vista aquest matí no m’havia sentit tant bé en molt de temps. Per a mi ara el món només és ella i no puc fer res més que estar-me’n, fins i tot noto com les cames em tremolen i crec que els meus ulls brillen, quant de temps feia que no em sentia així.
Pugem al cotxe i ens adrecem al túnel del Cadí, abans d’arribar a Manresa ens desviem a l’esquerre, direcció Barna.
En el trajecte em va preguntant si tinc família, si tinc fills, de què treballo i, jo, voldria preguntar-li en què creu, què pensa de l’univers, de les persones, quina ha sigut la vegada que ha estimat més intensament, a què té més por, quins són els seus somnis, quina és la sensació que jo li produeixo.
Ja entrem a la vila, no ens hi podem ficar al centre amb el cotxe, així que el deixo al primer lloc lliure que veiem i seguim a peu, fins que arribem a una casa antiga de tres pisos.
- És aquí, trucaré al porter automàtic a veure si hi són.
- Sí?
- Joana, sóc jo, la Samantha.
- Ah, puja.
S’obre la porta i ella la manté oberta un pam i se’m queda mirant, torna a tenir els ulls tristos.
- Bé, Samantha, ara ens hem d’acomiadar, li dic somrient, em deixes que t’abraci?
Assenteix amb un lleuger moviment de cap i ens agafem dins de l’entrada. Estem abraçats amb desig, tots dos volem sentir-nos, transmetre tot allò que les paraules són inútils d’expressar. És intens, puc sentir com el meu penis i el seu ventre es pressionen i volen ser un sol ésser.
- Samantha, que no puges?
- Si, ara vinc.
- Samantha, sigues molt feliç, que ningú et faci cap mal.
Ens mirem als ulls i comença a enfilar-se per les escales, abans de girar ens tornem a mirar i m’emociono.
Escolto com una porta s’obre i se senten paraules alegres i acollidores.
Surto al carrer i camino fent passes molt lentes, arrossegant el peus, vaig fent sense esma. No ens hem demanat cap adreça ni cap número per trucar-nos.
Ai, Déu meu! És això el que volies que visqués aquest dia? Com seria viure amb ella? Ara em sento més sol que mai i no em fa cap gràcia pujar al cotxe i conduir cap a casa.
Començo a menar per l’autovia, però de seguida els ulls se’m volen tancar, m’aturo al primer bar que veig i demano un cafè que de ben segur tindrà un gust horrible.
Estic assegut a la barra i em quedo badant, observant el color tan negre del líquid que hi ha a la tasseta.


-


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

50978 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.