Salt d’angel cap enrera des del trampolí

Aquest matí mentre passejava, m’he trobat aquest text en un banc del parc. Com que m’ha semblat interessant l’he agafat abans no se l’emportés el vent, i us el transcric:

Ara estem a la piscina de la casa, hem anat a la vora d’un embassament on s’ubica aquest xalet aïllat; no importa conèixer el lloc, és de la família del repartidor. Hi hem pujat per passar-hi el cap de setmana amb el 4L del cap tècnic de l’aparell i algun cotxe més suposo.

Algú ha tingut la bona idea de fer una sortida, deu haver estat el mateix cap tècnic; el qual deu haver consultat i demanat permís, degudament amb el responsable de l’aparell de propaganda – el taller d’impressió -, abans de dir res.

És bó per mantenir alta la moral “de la tropa” devia haver pensat el responsable en donar-li permís. És un noi intel·ligent amb cara de més intel·ligent i astut que li dona la barbeta de voc leninista que porta, sempre atent als moviments vora els centres de poder. Diuen que està fent una feina subtil a l’administració – això m’han dit, al menys -; li van els càrrecs compromesos! La vida d’aparell devia pensar és molt avorrida i no convé que ningú ens agafi una depressió.

Té raó qui vulgui que ho hagi pensat, la vida a l’aparell és amarga, dient mentides quan cal i no deixant que soni el telèfon ni dues vegades, sobre tot per la nit. És molt abnegat, hi ha una mica de masoquisme en els que ens hi dediquem; per això ens deuen treure a passejar. És la típica activitat que s’encarrega a qui no tenint gaires dots per la direcció política i és a la vegada fiable i disciplinat.

A més a més de mi en el 4L hi puja també l’encarregat, el tercer segons l’ordre de comandament. Podríem dir que és com un sergent, però sense mala bava, un noi servicial, la ma dreta del responsable tècnic- Farrerons li podriem dir de nom de guerra, no me’n recordo - , i que està embolicat amb una noia que té un fill i necessita peles. Hi puja també aquell company que té un punt de rigidesa “estalinista” en els seus plantejaments polítics, però que també podria ser un passota panxacontenta o hedonista i que jo encara no l’entenc – el seu pensament és de moral relativista, no hi ha res ni bo ni dolent, tot depèn de les circumstàncies històriques – que no va tot així, avui dia, com diu el bo de Maquiavel que és el que es dignà explicar-nos-ho?-. Sempre està una mica com dient buff! quin enrenou, com una mica cansat o avorrit o mancat d’una marxa directa. L’acabarà activant la ex-núvia d’un amic; feina feta no té destorb, caramb!

No recordo si hi puja també el noi de les Terres de l’Ebre. Si, aquell que ens va esgarrifar quan ens va confessar el seu greu error: portar a la seva noia fins a la vora de l’aparell. Encara portem tots els de l’aparell la cara d’incredulitat d’aquell moment! Sembla ser que ella l’esperava per les rodalies, no va acabar de portar-la al lloc. En aquells moments d’idees pures, d’ideals, ho vaig trobar irresponsable, feble i de manca de confiança mútua, però ara ja no diria el mateix. Me’n recordo només del nom la noia.

Pres seriosament i tan joves, el mon de la clandestinitat d’aparell és realment empobridor personalment: per a mi és la feina de mitja jornada, els estudis i les tasques de l’aparell: no queda temps per encarar la por i els reptes personals: potser és una manera de no fer-ho.

És cert, també, que el tancament en el grup, la falta d’interacció amb gent amb pensament diametralment oposat o simplement diferent, la seva endogàmia ideològica, et porta a pensar que les teves idees tenen validesa universal. Això passa, però en tots els estaments i classes socials i en totes situacions.

Gairebé faig cert allò que pensava aquell alt dirigent socialista, bona fé, ja arraconat: els que s’apunten a aquests grups són gen desarrelada, tontos útils d’alguna manera; han pasta d’un extrema l’altre, d’un fanatisme religiós, per exemple a un altre; són en definitiva nou vinguts en tots els sentits. Ho palesava amb la seva actitud un pel classista, amb cert sentiment de compassió per nosaltres, els desencaminats.

Sabem molt bé tots plegats que allò és una maquinaria que no admet bromes: ens poden caure anys de presó i ho suportem! Som joves: pensem que som capaços d’afrontar uns anyets a la ombra. El xantatge moral i les bufes de la social no ho sé! Es deu passar molt malament. Un dia es va apropar M. N. – ens el devia portar el responsable de la barbeta leninista, ara ja en un altra branca més conservadora del socialisme - a fer-nos una petita xerrada: Era un home aparentment fràgil de veu fluixa i aflautada i una mirada brillant. Devia rondar la cinquantena o més aleshores, aquest campió de la resistència a comissaria - que també s’ha hagut de reciclar, per poder sobreviure. No es viu de resistències!-. Em sembla que és d’aquells que van entrar a Paris amb els tancs aquell dia gloriós.

Torno als membres del grup, a la piscina. El repartidor Borja em penso que es feia dir - salta, m’adono que quelcom succeeix; s’explaia en el salt, fa molt espectacle i al meu costat Aureli – Aquest era el seu nom de guerra, per fi me ‘n’he recordat! - queda embadalit, i se li queda un esbós de somriure mentre entra de cap a l’aigua. És un paio ben fet, guaperas tirant a pijo, a mi més aviat em recorda aquell noi gran del poble que per les tardes es banyava a la part fonda i perillosa del riu, anant i venint amb braçades pausades, constants i segures i que era l’admiració dels nens que el miràvem des de l’embarcador asseguts a la riba. Jo no m’adono aleshores de quina pot ser la seva orientació sexual de l’Aureli, de fet no és afeminat i duu barba; és un noi agradable, més aviat baix i rabassut; molt callat, amant de les lletres; sembla que sapigui alguna cosa que els altres no sabem. En algun moment capto que hi ha algun sobrentès que no desvetlla, amb alguna altra persona.

I tanmateix hi ha una certa premeditació en el salt d’aquest noi, també de lletres com l’Aureli, que treballa i estudia i te un fill; la dona està sempre per casa, quan fem reunions; la majoria són a casa seva. Sembla com si tingués coneguts importants dins la cultura. El record més bo d’aquelles reunions fins a quarts de dues és el dia que vam brindar amb xampany quan en carrero, aquell que ens fotia tan mal, va passar a millor vida!

Som companys amb l’Aureli pel que fa a l’anada a l’aparell dos cops per setmana. Ens trobem al local, en un primer pis del barri del Clot; fem cadascú el nostre recorregut sempre diferent per arribar-hi, per separat. Ens auto enviem correu i comprem material per a que es vegi moviment i no desperti sospites del veïnat i la portera. (Me’n recordo de l’incendi al pis paret amb el nostre taller! quina estona que devien passar el dia que hi van anar aquell dia, es va cremar el televisor del veí de l’altra casa.)

Té traça amb els clixés aquest valencià i home de bé. El pobre es va esgarrifar quan la multicopista – de marca “Rex Rotary”, potser?, sí, Intenet m’ho confirma - em va enganxar el dit: Resulta que el braç manual queda mig obert i algun cops es posa rodar quan l’engegues; llavors si ets esquerrà tens tots els números per a que et faci un tall al dit índex. Una de les dues vegades l’Aureli era allà! S’esgarrifa i crida; m’acompanya volenterós a rentar-me el dit ple de sang, més espantat que jo.

El diumenge hem fet una sortida a un poblet proper de França; al responsable tècnic – Fitipaldi? No no me’n recordo ara -, un tipus molt intel·ligent, de ciències que em sembla que corre pels volts de convergència, però molt limitat en les qüestions personals, sembla emmarat, no se li ha acudir altra cosa que comprar un “Mundo Obrero” i encomanar-me’l en el moment de passar la frontera!; li he tornat, és clar! Greu error, tant l’anada a França com l’adquisició del “Mundo Obrero”. ja es veu que no simpatitzavem amb el jefecillo!

Vist des d’ara, tots anàvem coixos del mateix costat, les qüestions personals - no sé si només a l’aparell o en general i en qualsevol època-.

A mi personalment totes aquestes activitats m’impediexen tenir o m’eviten, millor dit, haver de pensar massa en temes sentimentals. Era un descans, perquè realment no sabia com fer-m’ho per entrar en contacte amb l’altre sexe, no tenia ni la més lleugera idea de quina era la seva manera de funcionar, sentimentalment parlant i jo era a més poc expansiu, extrovertit i no deixava que el meu natural actues, em controlava per por al desconegut; tot allò passava com dic en una situació de força pressió repressiva i de intensa lluita política.

Podem dir, que era més aviat del sector xirucaire i d’excursió – més de les 6 hores de la cançó que de canet rock -. Malgrat tot, en alguna sortida organitzada a la facultat- i compartida amb els soldat yanquis a la vora del port-, sota l’efecte del cubata havíem començat a graponejjar-nos amb alguna companya de partit; l’endemà, però, les coses semblaven tornar a una penosa normalitat.

La meva estrena adulta és posterior a la sortida del partit cosa que creia necessària. La recordo com enormement feixuga d’aconseguir; també recordo la pau que contràriament al que se solia de dir que desprès de l’acte sexual – on vaig seguir els manuals que havia llegit (i mai més ben dit manuals, vaig fer treballar la ma a fons!) - et quedes més aviat trist; jo vaig tenir una sensació d’infinita pau amb mi mateix. Això repeteixo, va tardar molt a arr
ibar i mentrestant vaig patir de valent; crec que el meu problema era d’educació: una nul·la informació sexual, el pes de la religió; va ser molt més fàcil desprendre’s de qüestions polítiques i religioses que fer canvis en la manera de fer. En resumides comptes el temps transcorria en una soledat cada cop més aclaparadora. Vaig haver de deixar l’activitat política i llavors si que vaig poder per fi obrir-me a qüestions personals. Però realment l‘estabilitat emocional – si és que existeix una cosa semblant - va arribar-me just quan ja creia que no ho aconseguiria, que no en tindria forces, agònicament. Llavors, això si, i durant quinze dies vaig aconseguir tenir dues núvies!

Ens passem la vetllada del dissabte jugant a al parxís i bevent té amb ginebra i el diumenge fem una sortida, ja comentada França.

Realment entre nosaltres no hi ha amistat pròpiament dita, som gent molt diversa, com en un equip de futbol.

Amb l’altre repartidor, el que va venir desprès, si que el veig perquè dirigeix un centre de l’Ajuntament prop de casa, no el saludo, encara li retrec potser que em tingués a la cantonada de Parlament amb Borrell una llarguíssima mitja hora per tornar-me la moto: no havia passat res, simplement no sabia que havia de tancar l’starter i se li anava aturant. Si mitja hora a la cantonada del “Pa i trago” és molt llarga!

I fins aquí la gent que formàvem aquella petita societat, els caràcters són reals, espero que ningú dels pocs que sabem això, no s’ofengui -.Deia Marguerite Duras en una entrevista a BTv, que s’escriu, per venjança i que només desprès es va construint l’obra definitiva; i és cert però reconec que tots nosaltres, des del de convergència fins al repartidor que no em tornà la moto a temps, érem gent normal, amb els nostres defectes i motius inversemblants per ser allí, que vam poder ser prou generosos per donar el millor de nosaltres quan les circumstàncies ens ho van requerir.

I si féssim un salt enrera i tornéssim cap al passat, perquè no?, molt probablement tornaríem, tots a ser iguals, a fer el mateix. Per això me n’he adonat mentre escrivia aquest text que si no saludo al repartidor – que si escric això, en el fons - és perquè en el fons vull mantenir aquella complicitat clandestina, la nostàlgia d’aquells dies en els que teníem esperances.

(Per cert, no ho he dit, el meu nom de guerra, casualitats de la vida, era Saura).