Cercador
Rocksteady, noia preciosa i Cioran
Un relat de: ManelFrancès- Compartir:
Quan era al festival, a la sala Ska Club, sonava Rosteady, i jo em movia alegre i concentrat. Llavors dues noies han arribat a prop meu, ballant, ballant molt bé. Eren dues noies vestides al estil hippie, ballant amb moviments marcats, intensos, i harmònics i coordinats, tant entre elles com amb la música. Alegres. Jo quedava al darrere d’elles, fins que una de les dues s’ha posat davant de l’altre, tot movent-se al ritme del Rocksteady. Així és com les rastes rosses ballarines, rastes curtes i lligades cap enrere amb una goma, han desaparegut al girar-se la noia, i han entrat en escena uns ulls blaus, preciosos, mirada tendre, còmplice i feliç, pell fina i blanca (fisonomia de l’Europa del Nord, diria jo; de fet s’assemblava a la Kerstin, però fins i tot encara de més bellesa), un somriure que marcava el pas a tota l’essència de bon rotllo i de "t’estimo" que desprenia. La noia ballava i ballava, enèrgica, feliç, ignorant que jo admirava l’escena com poques coses es poden admirar.
L’altre dia llegia, crec que a la contra de La Vanguardia, una entrevista a un senyor que era entès del que deia un altre senyor que era més important que ell, que es deia Emil Michel Cioran. A l’entrevista es feien dues cites d’aquest home que em van interessar. Més o menys, com les recordo, deia: estimar és voler ser enganyat. I una altre que deia: els homes hauríem de mirar el món amb la mateixa indiferència amb la que el mirem quan acabem d’ejacular.
A la sala Ska Club no he ejaculat, he estimat. A més de gaudir del escoltar i ballar la música, de posar-m’hi a dins i ser-ne part, també m’han acompanyat, tot i que no pas massa, alguna sensació, no agradable, de disconformitat amb mi mateix. Però ja et dic, no pas massa.
Que aquella escena fos tant preciosa era cosa tant valuosa que no podia fer-ne prou només admirant-la, he necessitat frustrar-me; cosa que mig calma l’insòlit desig de ser part d’ella. Vull dir, de fusionar-me amb l’escena, ajuntar la meva essència amb la de la noia preciosa, que em miri, em pensi, que s’intrigui, s’acosti, que em desitgi i em trobi. Mirar-la mirant-me, compartir somriures, presències, confessar-nos feliçment la l’estima.
Tot això em feia voler ser millor, ser mes a prop d'un jo que sap assolir objectius com aquest. Tot i que, ara, ben pensat, em sembla que la millora de mi mateix serà més convenient si la busco en aquelles idees de Cioran. Mirar de ser un recent ejaculat; menysprear les coses, al menys aquelles que no dependran de mi. Faig bé d’adorar una escena, però no desitjar res que no estigui en mi. O potser és aquest desig insòlit el que em permet estimar l’escena? Si és així, llavors el desig, amb la conseqüent frustració, serà necessari per admirar les coses. Estimar és voler ser enganyat, doncs, com deia aquell senyor? Em sembla que això hi té sentit aquí. Potser és per això que em va venir al cap la idea: "Cioran al darrere del diari". Però només un instant, ràpidament ja tornava a estar concentrat, se’m van mig tancar els ulls, les celles es mantenien alçades, somreia satisfet, escoltant Rocksteady, movent-me al seu ritme i, al davant, l’escena, preciosa; clarament allò em donava molt més de plaent que no pas de frustrant.
Ara que hi penso, però, tot i que durant aquella estona que Cioran va venir, ho va fer de manera casi imperceptible, ara continua essent aquí; l’escena, en canvi, és ara només un record.
L’altre dia llegia, crec que a la contra de La Vanguardia, una entrevista a un senyor que era entès del que deia un altre senyor que era més important que ell, que es deia Emil Michel Cioran. A l’entrevista es feien dues cites d’aquest home que em van interessar. Més o menys, com les recordo, deia: estimar és voler ser enganyat. I una altre que deia: els homes hauríem de mirar el món amb la mateixa indiferència amb la que el mirem quan acabem d’ejacular.
A la sala Ska Club no he ejaculat, he estimat. A més de gaudir del escoltar i ballar la música, de posar-m’hi a dins i ser-ne part, també m’han acompanyat, tot i que no pas massa, alguna sensació, no agradable, de disconformitat amb mi mateix. Però ja et dic, no pas massa.
Que aquella escena fos tant preciosa era cosa tant valuosa que no podia fer-ne prou només admirant-la, he necessitat frustrar-me; cosa que mig calma l’insòlit desig de ser part d’ella. Vull dir, de fusionar-me amb l’escena, ajuntar la meva essència amb la de la noia preciosa, que em miri, em pensi, que s’intrigui, s’acosti, que em desitgi i em trobi. Mirar-la mirant-me, compartir somriures, presències, confessar-nos feliçment la l’estima.
Tot això em feia voler ser millor, ser mes a prop d'un jo que sap assolir objectius com aquest. Tot i que, ara, ben pensat, em sembla que la millora de mi mateix serà més convenient si la busco en aquelles idees de Cioran. Mirar de ser un recent ejaculat; menysprear les coses, al menys aquelles que no dependran de mi. Faig bé d’adorar una escena, però no desitjar res que no estigui en mi. O potser és aquest desig insòlit el que em permet estimar l’escena? Si és així, llavors el desig, amb la conseqüent frustració, serà necessari per admirar les coses. Estimar és voler ser enganyat, doncs, com deia aquell senyor? Em sembla que això hi té sentit aquí. Potser és per això que em va venir al cap la idea: "Cioran al darrere del diari". Però només un instant, ràpidament ja tornava a estar concentrat, se’m van mig tancar els ulls, les celles es mantenien alçades, somreia satisfet, escoltant Rocksteady, movent-me al seu ritme i, al davant, l’escena, preciosa; clarament allò em donava molt més de plaent que no pas de frustrant.
Ara que hi penso, però, tot i que durant aquella estona que Cioran va venir, ho va fer de manera casi imperceptible, ara continua essent aquí; l’escena, en canvi, és ara només un record.