L'altre dia en Joan estava trist

L'altre dia en Joan estava trist. Estava trist com a conseqüència d’un indomable avorriment que governava els seu dies. Estava avorrit perquè no tenia rés a fer, ni tampoc tenia idees que el motivessin suficientment. Engegà l'ordinador i s'hi passà una estona. Havent acabat de xafardejar pel facebook uns minuts i mirar-se ràpidament els titulars d'un diari online, va optar per abaixar la pantalla. Va sortir de l'habitació, el pis era buit de persones i ple coses en aquells moments inútils. En Joan es mirava les coses “inútils” pensava. Una porta, un lavabo, una bicicleta, una estanteria, un endoll, una taula; tot inútil, tot insuportablement avorrit. De cop un idea engrescadora va passar-li pel cap. Marxar. Es va posar unes xancles i una samarreta i va sortir per la porta. Que inútil que era aquella porta, pensava mentre la obria. “Si no hi hagués estat, podria haver sortit de casa directament” murmurà. Va baixar les escales mentre pensava "putu arquitecte de merda, ja hagués pogut posar un tobogan enlloc d’unes escales”. Al arribar al carrer un vell se li travessà pel davant. El carrer feia una lleu pujada, i el vell recorria a l'ajuda d'un bastó i a les velles cames cansades per poder avançar. "Putu vell" va pensar en Joan, un cop ja l'hi havia donat l'esquena i caminava carrer avall. Un vent molt fort li venia de cares. “Putu vent”. Caminava amb les passes molt curtes, potser, fins i tot, més lent que el vell en pujada. El vent li venia de cares i li movia el cabell. "Quina merda idea he tingut, de baixar al carrer. Ara que faig?" dubtava el nostre amic Joan. De sobte una noia, preciosa, s'acostava a ell carrer amunt. En Joan va veure-la i van obrir-se-li el ulls, admiradors, creuats amb els ulls de la noia, que li aguantava la mirada, seriosa.
-Hola.
Sorpresa, la nostre amiga va parar-se, se’l va mirar ràpidament, estranyada que el nostre amic l'hagués saludat. Mentre, en Joan es començava a posar nerviós, i li feia un somriure tort.
-Hola. Que tal?
En Joan va quedar pensant, "ostia, aquesta noia em sona", i va respondre amb un "m" d'uns cinc segons, seguit d'un "a" d'uns cinc segons més, i finalment va parlar paraules.
-bé, bé, buenu, no, no sé, no gaire bé la veritat.
La noia, amb els cabells al vol, fa fer la cara més trista que el nostre estimat amic havia vist mai.
-Oh, em sap greu. – va respondre-li ella - escolta, vols que ens asseiem a allà? tinc una estona jo.
En Joan va fer que sí amb el cap i els dos van caminar en silenci, un al costat de l'altre, els pocs metres que els separaven de l’escalonat d'un aparador. Allà asseguts, els dos, preciosos els dos, si qualsevol de nosaltres hagués passat per allà caminat no hauríem notat res estrany, però el que allà hi passava era de debò estrany i, també, meravellós. Un minut més tard encara no s'havien dit res i a les quatre galtes dels dos nostres admirables amics s'hi arrossegaven llàgrimes tímidament. Cap dels dos s'havia atrevit encara a preguntar a l'altre què li passava.
-Que et passa? va dir la noia finalment, més preciosa que mai, amb el cabell volant, les llàgrimes caient, i els ulls brillants, que miraven la cara del nostre amic. Quanta proximitat! En veritat, si algú de nosaltres n’hagués estat espectador, si s’hi hagués fixat, hagués pogut meravellar-se només de mirar com es miraven. En Joan va passar-se el braç per la cara, eixugant-se les llàgrimes, i va respondre-li:
-Estic avorrit. I ahir també ho estava. I no sé que faré demà. I em fa por estar avorrit.
-Oh. I per això plores? Això t'entristeix? va preguntar-li la nostre admirable amiga, amb totes les ganes de saber la resposta, mentre se'l mirava com si es mirés la cosa més preuada.
-No, jo no ploro per això. Tampoc de tristor. Jo ploro perquè, no ho sé. M'he emocionat. Ara. Amb tu. Parlar-te ha fet de la meva existència una il·lusió. I veure’t plorar m'ha fet plorar, d'emoció, no sé quina. Però, tu, estàs trista, oi?
La nostre amiga va abaixar el cap. Abraçant-se a les seves cames, va plorar més.
-Sí, estic trista. Avui s'ha mort meu pare. Jo l'estimava molt.
Es van quedar asseguts, plorant, estones més, estones menys, fins que la nostra estimada amiga va decidir marxar. Va mirar-se en Joan i va somriure fugaçment. El nostre estimat amic la mirava fixament als ulls. Seriós, va fer un petit moviment amb el cap en senyal d’acomiadat. La noia va aixecar-se.
-Que bé, que bé que m'hagis deixat plorar amb tu. Moltes gracies.
“gràcies a tu, per donar sentit a la meva tarda, estimada noia preciosa, aquesta tarda la recordaré, em guardaré el record dels teus ulls preciosos plorant, entrant dins meu i convertint-se en la meva pena, en la pena que més he estimat”. Però no va respondre-li.
Quan ja marxava, la nostre admirada amiga, va girar-se.
-Ei! em recordes?
En Joan, mirant-la, en silenci, va fer que no amb el cap. I va cridar-li - però em sones d'algo!
La nostre amiga encara caminant marxa enrere, amb un crit va respondre.
-Dos napolitanes de xocolata per un euro i mig, i un croissant de pernil i formatge!
En Joan va somriure i va dir, molt fluixet, "oh, la noia de la fleca aquella”.