ossos

Sense precedent, de sobte soc conscient de que existeixo. Em moc; em miro, em percebo però no tinc el control, és com si no estigués decidint els meus propis moviments, però ja em sembla bé, la sensació és agradable. No m’interessa saber qui soc. Tot és fosc, és com si la Terra tingués sostre. El perfil d’un edifici luxós però abandonat i trepitjat pel temps es dibuixa amb la llum taronja de barrils encesos. La façana ricament decorada contrasta amb l’aspecte d’abandó, pols i pintura desgastada. Tot està molt brut, les parets de l’edifici, l’aire, el terra. Jo i un altre paio estem caminant decididament, passem per l’entrada alta i sense porta d’aquest vell quadrat que no m’incomoda, però que sembla el bressol de la tenebra. Pugem cinc pisos per les escales, calmats i decidits. Tot l’ambient és molt fosc i ple de pols, tant, que respirar és desagradable. La llum taronja de les flames entra per les finestres, la majoria trencades o ja sense vidre. No sabem què ens ha portat a entrar allà dins; tot i que ja he dit que no m’importa ni per un moment saber qui soc ni què m’interessa fer allà dins. Aquí estic, en un lloc desagradable al que he entrat sense decidir-ho, però hi soc amb el confort de saber que soc on he de ser. El meu company també ho sap; tot i la perplexitat de la situació, es mostra segur. Tot és una mescla de coneixement i desconeixement. No sé qui soc, no sé qui és el meu company, no sé què hi faig aquí dins; però és que no em preocupa, senzillament sé que no ho sé i no tinc necessitat ni intenció de descobrir-ho si la situació no ho reclama. Passem per la porta del cinquè pis i entrem a una sala petita. El sostre és alt, però és com si ens caigués a trossos al damunt, la pintura desgastada i l’empaperat caigut. Al davant una porta gegant, que ocupa gairebé la meitat de la paret de la sala, metàl•lica, mig oxidada i bruta. De sobte s’obre i es dibuixa el perfil negre d’un individu; el cap gran i una jaqueta grossa i caiguda, sense fer ni una passa diu, amb veu clara i decidida: “heu de matar als ossos”. Perquè? No m’interessa. L’escolto tant sols amb la intenció de rebre el que sigui que em vulgui dir, i executaré l’ordre. La figura estira el braç i tanca la porta. El meu company sembla igualment disposat a procedir. De cop ens sembla tot molt comprensible, hem de matar els ossos. Ens girem, i des de la sala adjunta treu el cap per la porta un ós bru. És tot molt fosc, no hi veiem bé. L’ós ens clava els ulls amb una mirada d’indiferència, sense preocupar-se de nosaltres, però interessant-se, al mateix temps. Sembla una femella. El meu company té una pistola a la mà, la mira, apunta a l’animal i buida el carregador amb una sola seqüència. La sala s’omple de pols i no hi veiem be. No sabem si l’ós és mort. No veiem rés més que color negre més enllà de la porta on l’ós s’havia mostrat. De cop faig consciència de que tinc una escopeta a les mans. Llavors sentim un soroll a prop, vaig cap a la finestra sense vidre, que dona a una terrassa, d’on ha vingut el soroll. Tot i que el cel és negre, la coloració ataronjada de les flames dins un barril il•luminen un ós enorme que puc veure clarament. No en tinc cap dubte del que he de fer, no penso en si el que faig està bé o no, no penso si tinc ganes de fer-ho, no penso en perquè ho faig, simplement tinc una sensació absoluta que domina el meu pensament i que m’anul•la el judici, sé perfectament el que he de fer. L’apunto i el disparo, faig dos trets, pensant que en podré fer molts més, però l’escopeta només té dues bales. L’atac no ha estat letal, l’ós es mou molt lentament, gegant i ferit. No tinc més bales. Jo i el company ens mirem i immediatament correm per la casa, buscant bales i ossos. Passem per sales enormes, fosques, plenes de mobles antics i amb molta pols. Al arribar a una habitació petita trobo uns pals de golf; tot i ser de golf són molt estranys, per què tenen la part final, per on es picaria la bola, acabada en una forma allargada, punxeguda i molt pesada, a l’estil d’una maça d’armes de l’edat mitja. No anirien gaire bé per jugar a golf aquests pals de golf, però jo he de matar ossos. Em dirigeixo a una sala, sense pensar estratègicament, només avançant amb la intenció de veure un ós. Al entrar a una nova sala, sempre amb el mateix patró de mobiliari antic, brutícia i abandó, hi trobo un ós petit, una cria que, suposo, és de l’ós que he ferit abans. Per mi només és una massa de pel marró, tot és molt fosc, però els seus ulls immòbils que em miren ressalten en la foscor. No hi ha ni un moment de dubte, el destrosso amb el pal, cops i més cops pensant només en finalitzar el meu objectiu.