està trist

Camina capjup sota la pluja fina. El cap li pesa, les passes les fa lentes i curtes. Respira profundament, però li costa. Encorbat, mira el terra i s’espanta de la seva ombra. S’aparta de la gent, buscant distància i solitud. Té por, no sap de què. Es sent abatut, i trist. El seus pensaments caminen per paisatges que no li agraden gens, però és que, fora d’aquests, tampoc hi troba cap sentit. S’atura, i de sobte ho ha decidit: li dirà a la Cristina que no vol continuar amb la relació que fins ara han mantingut. Li dirà que quan fan l’amor no fan l’amor, carden i prou, volent-la, tant i tant emocionadament, però que això no és estimar-la. Li dirà que quan més la desitja és quan no la té, que quan més la vol és quan més s’entristeix i que quan menys l’estima es quan sent que no pot estar sense ella. Així, doncs, l’endemà, quan es vegi amb la Cristina, li dirà tot això i tot seguit anirà a casa a entristir-se tant com pugui. Llavors escriurà a l’Elisabet, i li dirà per trobar-se, i quan es trobin li dirà que a ell també li hagués agradat que s’haguessin conegut més, i li proposarà d’anar a veure una cervesa junts. Ell no ho sap, però això ho fa perquè no li agrada l’Elisabet. Així, si no la desitja, no s’entristirà, i com que sap que és bona noia, podrà estimar-la. Perquè per ell no hi ha rés més trist que desitjar tant profundament una persona que no pots estimar, voler-la tant i tant, que no pot acceptar-la tal com és. La Cristina plorarà, però ho superarà tard o d’hora. Ell, en canvi, recordarà per sempre els sentiments tant intensos que li han estat robant el pensament aquests dos mesos, i romandrà trist i romàntic, sempre, en una part de dins seu. Ara la pluja ja cau mes fort, les gotes d’aigua li han mullat molt el cabell, i cauen lliscant per la seva cara. Les llàgrimes es fonen amb la pluja i cauen al terra, com si fossin gotes d’aigua que venen del cel.