L'Enric i l'hipotètic malvat.

L’Enric va sortir de l’ascensor, mirant el rastre d’aigua que havia deixat al terra, cansat, i moll de la pluja que queia amb intensitat aquelles hores. Al treure’s les claus de la butxaca i disposar-se a obrir la porta, va veure, sorprès, que la porta era oberta un pam, i sense llum a l’altre banda. Estranyat, va fer una passa dins el pis i va cridar: hola! Ningú va respondre. Dubtava molt que s’hagués deixat ell mateix la porta oberta, quan havia sortit de casa feia només un parell d’hores; i menys considerable era la opció que fos l’Enriqueta, que treballava fins les vuit. Així doncs, el que es plantejava era que hi hagués entrat algú; un lladre potser, o potser una assassí, pensava atemorit, o qualsevol tipus de persona amb mala fe, mala gent.
Procedí a registrar la casa, perquè de cap de les maneres s’asseuria al sofà tranquil•lament, havent trobat la porta oberta. Així, i deixant la porta oberta, primer va anar a la cuina, mirant enrere constantment, obrint les llums, va anar fins al menjador, intentat alhora tenir controlat el passadís de reüll. Després va plantejar-se que potser el lladre, o assassí, o mala gent de mala fe, s’hagués amagat al balcó. Va obrir la porta i prudentment tragué el cap per comprovar que era buit. Després va recular els seu passos, i va fixar-se en els rastres d’aigua que estava deixant per on passava, fins arribar a l’habitació, obrí la llum i la trobà tant silenciosa com quan no hi ha ningú; però no se’n refià, i obrí tots els armaris, sempre amb el temor de que, aquest cop sí, s’hi trobaria un home lleig, brut, maliciós i armat, que li voldria mal. Però no va ser així, l’habitació també era buida. Després es plantejà que, potser, mentre registrava aquesta sala, el lladre podria haver sortit del lavabo, i haver-se amagat a algun lloc que ja havia estat revisat; així que mirà ràpidament el lavabo, i després altre cop la cuina, la sala d’estar, i el balcó. Fet això, quedà al davant de la porta, encara oberta i, sospitós, va mirar-se les escales de cargol que duien fins el despatx que hi tenen al pis de dalt, amb un traster ple de trastos vells. Pujà lentament, sabia que era ara o mai, si l’home dolent realment hi era, havia de ser allà, esperant-lo, llest per atacar; però al treure el cap no hi veié ningú. Va obrir la llum del despatx, però la del traster no funcionava, va decidir remoure els trastos, no fos cas que el lladre fos per allà amagat.
L’Enriqueta va sortir de l’ascensor i, estranyada, es mirà el rastre d’aigua que sortia de l’ascensor i entrava dins el pis amb la porta oberta. Va tancar la porta i va pensar que l’Enric hauria sortit deixant-s’ho tot obert. Va asseure’s al sofà i, abans d’engegar la tele, va veure el rastre d’aigua i petjades que sortia de la cuina, passava per davant seu i anava fins el balcó. Va pensar, llavors, i si ha entrat un lladre? S’aixecà, agafà l’escombra pensant que podria servir-li de defensa en cas que hi hagués algú malintencionat, i es dirigí al balco. No hi trobà la ningú. Va mirar-se la cuina, l’habitació, el lavabo, totes les llums obertes, mirà a dalt i veié també la llum oberta. Va pensar que allò era molt estrany, però havia de pujar, no podria estar pas tranquil•la si no s’assegurava que no hi havia ningú. I va pujar les escales, a poc a poc, amb l’escombra al davant seu.
L’Enric estava realment espantat, l’Enriqueta no havia d’arribar fins les vuit, era el lladre, l’assassí dolent, segur, qui havia tancat la porta per no deixar-lo escapar, i ara s’hi acostava per acomplir els seus plans malvats. Es posà just al costat de la porta del traster, deixant-la oberta, i agafà la guitarra per estimbar-li al cap a l’home dolent i marxar corrents. L’Enriqueta no veié ningú al despatx, però al veure la porta del traster oberta, i amb el rastre d’aigua que assenyalava que hi havia entrat algú, s’espantà tant que va fer mitja volta i tornà a baixar les escales. L’Enric, al sentir que l’home malvat feia mitja volta va decidir no desaprofitar el factor sorpresa i va sortir del traster amb la guitarra alçada, agafada pel mànec, i fent un crit bestial. L’Enriqueta sentí que se li sortia el cor i va caure rodolant per les escales; ferida, va reunir forces per arribar a la porta, mentre l’Enric, ara immers en una sensació de fera predadora baixava les escales disposat a destrossar la guitarra al cap del malvat. Però al arribar a baix l’Enriqueta just havia tancat la porta i li estava donant la volta amb la clau. Als dos els hi bategava el cor com mai ho havia fet, respiraven exhausts per la sensació límit que estaven vivint, un a cada costat de la porta. L’Enric, que es sentia ara poderós, amb aquella guitarra a les mans, va buscar-les claus a la jaqueta, que encara no s’havia tret i, sense preguntar-se com un lladre malvat tenia claus del pis, va obrir la porta i va sortir. Va veure que l’ascensor baixava, i va córrer cap avall, torrents d’adrenalina recorrien el seu cos, baixant les escales cridant enrabiat, fins arribar a baix abans que la porta de l’ascensor s’obrís. Va esperar amb la guitarra damunt el cap com si fos una katana japonesa, inspirant per les pel•lícules de l’Akira Kurosawa, fins que es va obrir la porta i, amb els ulls que se li sortien, feu un crit de guerra que ressonà en tot l’edifici. L’Enriqueta era al terra de l’ascensor, plorant desconsoladament, morta de por.
- Enriqueta! Ets tu? Em perdones?