Repelència

És lleig. És molt lleig. La bellesa el persegueix però ell corre més. Tothom, absolutament tothom el considera lleig. Fins i tot la seva mare li diu cada matí: "Lleig!". El seu desordre facial només és comparable al seu desordre corporal, un desordre que va ser ocasionat per l'expulsió de material genètic d'un mascle i la posterior unió amb el seu homònim femení en una de les trompes de Fal·lopi d'una senyora. L'aleatorietat de l'ADN va tocar, un cop més, els pebrots a la societat. Ningú hi va poder fer res: va néixer, va créixer i és lleig.

Té el maxil·lar inferior cinc centímetres més avançat que el superior, els ulls tirats cap endins com si tinguessin por de sortir, el nas sembla el coll d'una girafa, una única cella atapeïda i omnipotent que té la forma típica d'un ocell dibuixat per un nen de quatre anys domina l'horitzó i l'infinit queda representat pel seu quilomètric front. I les orelles! Senyor, quines orelles! Enormes com camps de futbol, necessiten d'un escuradents de les dimensions del Titànic per a ser netejades. I el pentinat? Està entre els Jackson Five i un micròfon.

I per si això fos poc encara hi puc afegir més coses. Per exemple que està suant en tot moment. Sua que sua i fa una pudor que embafa i estaborneix. Sembla una gran massa de suor en vapor que es condensa poc a poc. Horrible. Obre la porta i la densa ferum s'exten per aquí i per allà creant sensacions de vomitera a tots els presents. I dutxar-se no li serveix per a res: dos minuts i torna a suar. Quin fàstic que fa veure aquelles maleïdes gotes de suor que baixen lentament pel seu infinit front que gràcies a la cella després baixen pel voltant dels ulls i per culpa de la seva deformitat van a parar directament al costat i part superior de la boca, lloc on són rebudes per la llengua del lleig. I tota aquesta suor té altres conseqüències com podria ser la caspa. És esfereïdor veure'l amb un jersei negre amb les espatlles nevades, plenes de caspa i el jersei enganxat al cos per culpa de la suor que regalima des de les axil·les. I tot el dia rascant-se el cap, les aixelles i l'entrecuix

I sempre està constipat. I els mocs li broten com si no volguessin sortir i arriben al llavi superior on després d'esperar uns moments per a unir-se a tres o quatre gotes de suor són adduïts per la llengua maleïda, blanca i llarga com una cadena perpètua.
Té la mania de deixar-se perilla. Però no li creix bé i això fa fàstic. Quatre pèls mal posats, descol·locats que esperen ser afaitats per a deixar de fer el ridícul. Tothom (que té suficient valor per a acostar-se-li) li diu que li queda malament però ell diu que no i somriu. Quin somriu més tètric! Un somriure que t'obliga a veure-li els "aparatus", que en el seu cas són el recobriment perfecte per a les dents grogues amarronades.

Però què hi farem!... L'hem de suportar.