L'última fulla

La fulla es desprèn de l'arbre ara que restava sola a les branques, ara que l'hivern és a prop. Cau a poc a poc i completament vertical, atès que no fa gens d'oratge, a l'hora que es mou en un lleuger vaivé en la lluita contra la gravetat que la resistència de l'aire sempre perd. És l'última fulla que s'ha de reunir sobre l'herba humida amb les ja esfullades per la tardor.

Està sortint el Sol i la seva primera llum ataronjada s'uneix al blau cada cop menys negre que el cel sense núvols ha mantingut tacat de petits punts de blancor oscil·lant durant tota la nit per manca de núvols. A kilòmetres de la fulla, les muntanyes que encara amaguen el Sol resten fosques des d'aquí, de tal manera que només n'és apreciable el seu contorn que puja i baixa, puja i baixa sembla que infinitament. Allà, tot i que ara no sigui visible en la penombra, altres arbres de fulla caduca també han perdut gran part del seu fullam i no són més que l'esquelet de fusta viva que espera altre cop la primavera.

La gespa, mig oculta sota les fulles en descomposició, espera atenta però en absoluta calma la darrera fulla que col·laborarà en l'olor a podridura que ja fa dies s'estén arreu. Des de l'aire, o des de dalt de l'arbre si voleu, es pot observar el llit verd clapejat de marrons on el minso gebre comença a brillar (però encara no a desfer-se) en correspondència amb els primers raigs de Sol d'avui.

A escassos metres de l'arbre que ara veu caure la seva última fulla de la temporada s'hi troba la casa d'un home solitari. L'home tot just surt per la porta acabat de vestir amb la intenció de respirar l'olor fred del matí, com a ell li agrada començar el dia. El segueix l'aroma del cafè que sembla que pretengui inundar el món després de conquistar la casa, com si l'aroma marró s'hagués de confondre tard o d'hora amb el marró putrefacte que fa d'estora de l'arbre desfullat.

L'home es queda palplantat. Veu com el dia engega rere els turons. Segueix amb els ulls els contorns de les muntanyes, ara amunt, ara avall. Veu la catifa d'herba i fulles al voltant de l'arbre despullat. Veu la fulla postrema com cau en un vaivé que sembla no acabar mai. Perquè potser no acaba mai, doncs any rere any una altra fulla en essència igual repetirà l'escena encara que sigui a un altre univers.