Caminant damunt un mar de boira

Així com hi ha peixos que salten fora de l'aigua, sovint tinc la necessitat de pujar un cim i veure els núvols sota meu. Potser per contemplar la immensitat, potser per creure que el que he deixat més avall ha desaparegut uns instants. Si tot plegat fos així de fàcil, oi? No debades, ho és.

Ara mateix podria baixar una altra vegada al poble i sense dir res a ningú pujar al primer tren que passi. Tant se val la destinació. Al cap d'una estona, quan em cansés de ser allà dins o quan el tren s'aturés en un poble qualsevol que em fes gràcia i on no hi conegués ningú, baixaria. Allà donaria una volta de reconeixement per familiaritzar-me amb el lloc. Si no m'agradés sempre podria agafar un altre tren. Si m'agradés, cercaria una fonda que fes patxoca i demanaria habitació per uns dies.

I escriuria. Escriuria la història que tu i jo hem viscut. Explicaria com em vaig enamorar de tu i com, o això deies, tu et vas enamorar de mi. Les passejades al capvespre. Els petons furtius. Els banys al riu fred. La lluna il·luminada pels teus ulls. La teva mà sobre la meva. Les teves escapades nocturnes quan jo t'esperava a la cantonada. La nostra pell nua i, en aquells moments, una.

Escriuria i escriuria fins a acabar el relat, on va acabar la nostra història. Quan em vas ultratjar sent-me infidel amb aquell gamarús, el pocapena del repartidor de diaris. Escriuria per fer-te veure el mal que m'has infligit.

Però també podria, aprofitant que sóc al cim (al nostre cim) capbussar-me en els núvols i nedar i nedar fins on em deixi la gravetat. I quedar-me allà. I, allà, quedar-m'hi.

-

Per què m'esquives? Per què no deixes que m'expliqui? Només vull una oportunitat. Escolta'm. Llegeix-me, si us plau. Entendré qualsevol decisió que prenguis, però vull que ho sàpigues tot.

El problema va sorgir quan em vas proposar matrimoni. No m'ho vaig haver de pensar gens, com bé recordaràs. Mai havia estat tant contenta com llavors. Quan vaig tornar a casa no podia agafar el son. Plorava d'alegria i em sentia profundament joiosa del nostre amor.

Així em vaig trobar una setmana, com si estigués caminant damunt un mar de boira. Fins que em va venir al cap un fatídic pensament. Tu eres l'únic home amb el que havia estat i, en casar-nos, ja no podria estar amb cap altre. M'agradaria que quedés clar que estava, o millor dit encara estic, enamorada de tu. Però tenia una necessitat, un ànsia de provar què se sent amb altres homes. I no seria capaç de fer-ho un cop casats.

M'hauries d'entendre. Tu ha estat amb altres dones abans que amb mi. I si el que diuen al poble és cert, no pas poques. Però jo no havia estat mai (mai!) amb ningú més. Algun cop he pensat que això és el que més t'agrada de mi, la meva inexpertesa. Abans de conèixe'ns tu vas tastar un munt de dones i per això ja devies estar satisfet. En canvi jo… Jo només t'he conegut a tu.

Et preguntaràs, potser, per què ho vaig fer amb el repartidor de diaris. Perquè no era ningú, pobre. Perquè era inexpert, com ho era jo quan et vaig conèixer. Perquè era el seu últim dia de feina i l'endemà se n'anava a l'exèrcit, destinat a aquesta guerra inútil.

Sé que tot plegat no és pas una justificació. Sé que t'he fet mal, que t'he avergonyit. T'ho podria haver ocultat i no te n'hauries assabentat mai (avui ha arribat la llista dels morts de la comarca a la guerra i el Roger, que és el nom del repartidor, n'és un). Però t'ho vaig voler dir perquè em sentia bruta, perquè em pensava que ho entendries, perquè t'estimo, perquè havia entès que no necessitava estar amb ningú més que amb tu.

Entenc que t'indignessis. Que encara estiguis indignat. Però si mai ha significat res el nostre amor per a tu, espero que canviïs d'opinió i que me tornis a abraçar fort contra el teu pit.