RELATSENTERTULIATS: "Wilt s'ha perdut", de Tom Sharpe

Bon dia, companys i companyes de Relatsentertuliats!

M'he llevat aviat (són les 7 del matí) per poder dir alguna coseta dins d'aquesta tertúlia, abans de marxar de vacances. Esteu aconseguint que tingui dubtes de marxar o no... He, he... és broma!

La veritat és que (i aquest és un apunt personal) sí que em sap greu deixar aquesta conversa escrita que estem mantenint des de fa uns dies. La trobo interessant i engrescadora, i espero sincerament que això només sigui l'inici de moltes altres tertúlies sobre qualsevol tema que ens proposem estudiar o comentar.

Però tornant al nostre Wilt...

Estic d'acord amb tu, Lavínia, sobre la crítica ferotge que fa en Tom Sharpe cap a dues bandes: la societat americana i la societat anglesa rural.

Sí, la crítica hi és, i hi és present en tots els aspectes que tu remarques. Però jo insisteixo amb el tema que aquesta crítica podia haver-se efectuat des d'un prisma molt més irònic o cínic (o bé humor àcid, com tu mateixa el defineixes), i que en aquest aspecte falla.

Els mateixos exemples que cites en són una mostra. El tema de l'armament: crec que veiem més un home obsessionat per les armes que no pas un emblema del que representa, i l'humor només apareix si tenim ganes de buscar-lo, en aquests passatges. Potser el que sí està tractat amb ironia o cinisme és el puritanisme americà, amb tot el muntatge de la cinta enregistrada amb la conversa dels oncles. I així, altres aspectes.

I què pretenc dir amb això?

Que la crítica hi és, per descomptat. Però que de vegades, amb la fredor i distanciament narratiu que empra en escriure, suposo que intentant aconseguir crear els recursos humorístics, aquesta crítica queda diluïda. I potser això sigui perquè no ha aconseguit crear humor.

En el meu comentari iniciador deia que la novel·la té tots els elements (o gran part d'ells) per ser catalogada dins el gènere humor. Però també és cert que tenir els elements no és condició asseguradora d'aconseguir-ho, perquè si no els empres en la mida justa... no funciona.

M'ha agradat, i molt, la comparació que fas amb un humor esperpèntic. Crec que tens raó. I també penso que aquest tipus d'humor (esperpèntic) és més fàcil d'aconseguir. I que potser, en Tom Sharpe, cansat i convalescent en la seva vida privada, ha optat per aquesta via enlloc de provar de crear aquests diàlegs increïbles que esmenteu en els vostres comentaris, i que es troben en altres obres de la saga Wilt.

Bé: ho deixo aquí, i no crec que pugui participar més en el debat fins a la tornada de vacances. Potser aleshores ja serà massa tard, perquè haureu tocat tots els temes possibles.

En cas que fos així, en cas que quan torni això ja estigui apagat, només dir-vos que m'ho he passat molt i molt bé amb aquesta tertúlia que, li agradi a la Isabel o no, va ser idea d'ella. I afegir un parell de coses... que la veritat, les dues són per a la Isabel (però ho podeu llegir... no és cap secret).

Per una banda, recordar-te que m'enviïs, quan puguis, els exercicis que vas comentar. I per altra banda apuntar que he estat pensant en un possible plantejament del proper tema que proposaves: la literatura eròtica.

He considerat que aquest sistema d'ara, llegir un llibre per comentar-lo i després ampliar la tertúlia a temes més genèrics, pot funcionar. Tinc diverses obres triades i la meva intenció era penjar un missatge al fòrum, quan tornés de vacances, per començar a organitzar la nova tertúlia (possiblement ja cara al setembre). Però en tot cas, i ja que deixo damunt la taula (buf! Quantes coses que he deixat damunt la taula al llarg d'aquests comentaris... si voleu, ja podeu fer neteja i llençar-les!)... Doncs això: que deixo damunt la taula el proper tema, ja que el vam comentar entre la Isabel i jo mateixa, i us proposo que penseu obres possibles de lectura a partir de les quals, després, puguem parla de l'erotisme de la literatura.

Fins la tornada, i moltes gràcies a tothom i a totdon per aquest debat. L'he trobat genial!

Una abraçada,

LLIBRE

els autors que esmentes, David, el que més he llegit és Mendoza i Sin noticias de Gurb ha esdevingut un clàssic que té el seu referent immediat en tot l'humor que es feia als anys 70 i 80. És un humor de crítica social "blanca" que tria la ciència ficció per mostrar els defectes de la nostra societat amb l'ànim però de divertir .
Els americans tenen passió per les armes perquè la seva constitució ho permet, és, gairebé, inherent a la llibertat de l'individu posseir-ne una per defensar-se; ara bé, de de fa més cinc dècades que s'alcen veus dient, des de tots punts de vista, que mentre es venguin armes hi haurà violència i ningú dubta que hi ha una Amèrica violenta perquè d'alguna manera la mateixa constitució ho és quan diu que un individu pot anar armat. Els pacifistes hi estan en contra i veuen que és una contradicció que parlin de PAU en general i que ells tinguin assassinats, brots de violència cada dos per tres, sols perquè en fan una apologia. Bé a gran escala passa el mateix ells, els americans, els grans pacificadors són els causants de guerres preventives que, ja veus!!, duen al desastre.

Des d'Europa, des de la mateixa Anglaterra actual (seguidora de la política "preventiva" americana), es critica aquesta actitud des de tots els angles, un d'ells és Sharpe i el seu mitjà és l'humor sarcàstic que gasta.

I fixa't quina cosa! Aquestes societats com l'americana, en canvi, en qüestions sexuals solen ser molt conservadores, per dir-ho d'alguna manera.

que deu anà mal f... m'ha canviat l'ordre dels últims parrafs. Que es foti, s'entèn igual.

llegint el teu comentari has fet que recordi una curiositat:
Quan menciones a l'oncle Wally i el B-52, com ha representant d'aquesta américa amant de les armes i passada de rosca i que té un clar exponent en Tom Clancy, l'escriptor de best-sellers d'acció amb en Jak Ryan de protagonista. Dons aquest personatge té un tanc de la segona guerra mundial al patí de casa seva, li va regalar la seva dona per un cumpleanys i ell n'està ben orgullós.

Seguint amb el tema de posibles continuadors de Wilt, pels nostres autors jo em decantaria per en Ferran Torrent. Eduardo Mendoza va fer molt bé "Sin noticias de Gurb", "El laberinto de las aceitunas" i "El misterio de la cripta embrujada", però actualment trovo que, també, ha perdut força. El seu darrer llibre, "El último trayecto de Horacio Dos", pecava de poc consistent.

Però jo si que proposaría un autor anglès. Es diu Alan Bennett, fa un parell d'anys Anagrama li va publicar dos llibres : "La ceremonia del masaje" i "Con lo puesto". Eren força divertides i feien recordar al Tom Sharpe dels primers llibres.

Per cert, m'agradat molt la comparació amb els clàssics.

Els altres autors que penso, lamentablement, ja son morts (Evelyn Waugh i P.G. Woodhouse) i dels que segur Sharpe va treure moltes idees.

Abans de res, he de demanar disculpes per la meva trigança a l'hora de fer el comentari de la novel·la que tractem. Així, doncs, començo a explicar-me, segons el que jo he interpretat.

Deixant de banda l'argument que ha estat ja explicat per la Llibre des del seu primer escrit, val a dir que només en faré referència de passada.

L'estructura de l'obra és bipolar, és a dir es desenvolupa en dues temàtiques:
L'Amèrica de l'Est "a Wilma, Tennessee" on l'Eva "la dona grassa del Wilt" i les quadrigèmines

És una novel·la el tema de la qual és la crítica social ferotge a dos vessants:

a)La societat americana, personificada per les seves institucions més preclares: la burgesia exemplificada per l'oncleWally Immerman que passa per ser, en un primer moment, un ciutadà íntegre, després serà un bon home dels collons A partir d'aquest personatge tocarem el puritanisme sexual de la societat nordamericana que es posa les mans al cap quan s'assabenta, per un cassette de les quadrigèmines quatre punyeteres gates uinfernals (enlloc d'una cinta d'Abba) una conversa íntima intentant trobar la vagina de la tieta Joan i donant-li pel cul , és a dir sodomitzar-la. Quan sent la cinta, té una aturada cardíaca.
Aquesta societat, però, no s'immuta pel gust a la violència en gran escala d'aquest personatge, ja que li agrada mostrar el seu arsenal particular i fer-ne pedagogia perquè el va ajudar a fregir japonesos a la 2a. Guerra Mundial; té una bomba de napalm de la qual parla amb veneració Ja sabeu què és el napalm un material fantàstic. Com oli de cuinar amb gelea. Si vols fregir tot un poble... Una mostra del model americà armat fins a les dents per a qui els rambos són herois. És la Amèrica del rifle. Pertot arreu hi havia records de guerres terribles, però l'orgull de la col·lecció militar de l'oncle Wally era un B52 (...) un bombarder negre monstruós amb cinquanta-vuit missions al Vietnam i a l'Iraq pintades amb símbols...
Un altre exemple és la policia tant és el FBI com el xèrif del poble. Són tots plegats inoperants i esbrinen a partir de proves fruit de malentesos i casualitats la seva inclusió en el tràfic de drogues.

b)la societat anglesa rural, ja que Henry Wilt vol conèixer una Anglaterra fora dels nuclis urbans, una Anglaterra que portava dins del cap però que se li havia acabat esborrant-se ja que no sabia si Hardy era Dorset o Wessex.... Val a dir que a la part central de l'obra el protagonista "desapareix" perquè com sempre, la vida d'en Wilt es dirigia cap a la seva Nèmesi., ja que a la pàgina 60 o a mitjan del capítol 9 Wilt queda inconscient i no el tornem a trobar fins al capítol 25, amb la qual cosa el gruix d'aquesta part de "l'altre costat de l'Atlàntic" tenen uns altres protagonistes que serveixen a l'autor per donar beta a la seva crítica que esdevé, pròpiament, sarcàstica de l'Anglaterra del camp: el noble anglès borratxo, en -Battleby, dèspota i irresponsable a qui li cremen la propietat, una casa que és considerada patrimoni nacional i que té dos-cents anys, per una venjança. El polític "a l'ombra", en Rottecombe, aprofitat que es refia d'una dona, una exprostituta de luxe, Rut Rottecombe, que no dubta a fer el que sigui per tal que el marit segueixi en l'esglaó social que té, per això no té cap escrúpol en ficar-se al llit amb el noble, carregar tots els "neulés" a Wilt i llençar dos terribles fosterriers a dos periodistes "xafarders i imbècils".


Els encarregats de fomentar, però, tots els malentesos: la família de Wilt les nenes i la mare, l'Eva.

Aquest humor és àcid, no és per a mi irònic, sinó que va més enllà, va a la sàtira, al sarcasme i enllaça

a)amb la crítica social a través de l'humor que des de temps clàssics s'ha emprat, per a mi està més a prop d'Arsitòfanes que d'Apuleu. No té a veure amb la ironia, perquè la ironia distancia, té a veure amb una implicació més directa amb l'esperpent, ja que per a mi tots els personatges i les situacions estan tractats espèrpenticament.

Si no fos perquè desconec la trajectòria vital i literària de l'autor, diria que està més a prop d'un Valle Inclán que de l'humor anglès tradicional que no té res a veure amb els Monty Pyton, als quals també trobo que connecten amb l'esperpent.

Fins aquí la part del meu comentari que es pot prestar a tertúlia.

Sí, sí!

feu-los extensius!

Marc.
P.D: totalment d'acord amb en torrent. Tot i que crec que ell fa ús de la ironia per a plasmar una realitat més que crua.
Per cert: l'últim d'en Torrent (La vida en l'abisme) el vaig trobar extraordinari.

M'agrada que t'agradi en Ferran Torrent! És un crack de l'humor!

I això d'aquests exercicis... doncs vinga! Per què no?

Quan et vagi bé m'ho envies, porfi.

LLIBRE

llibre_silvia@yahoo.es

Sobre un possible seguidor de la saga Wilt... estic d'acord amb tu , Isabel. Penso que en un nou volum escrit per gent d'aquí, el toc d'humor i/o ironia canviaria considerablement. Però tot i així, aquest matí hi he estat donant voltes a la idea (iep! he fet altres coses, també!), i m'ha vingut al cap que alguns escriptors valencians potser s'hi podrien atrevir, a fer aquest experiment.

En concret he pensat en Ferran Torrent... tot i que no descarto Francesc Mira (el que passa és que aquest darrer empra més la seva finíssima ironia en els debats televisius i/o radiofònics i en els articles... trobo que els seus llibres no palesen aquesta característica tan seva).

No sé com hi veieu... però tinc la teoria que els escriptors de terres valencianes gasten una ironia més perfilada i treballada, més incisiva, en general, que la resta de catalans. És un altre apunt que deixo damunt la taula.

I sobre aquests exercicis de què em parles... de moment, simple curiositat: de què van?

LLIBRE

RELATSENTERTULIATS:

Quan deia que no sabia res del gènere era precisament per a apuntar un parell de coses: o jo sóc un tipus sense cap tipus d'humor o aquesta novel·la, per a mi, no es pot considerar d'humor, sinó senzillament simpàtica. Ara bé, no sé si tècnicament és perfecte o no.

Com deies, hi ha novel·les molt més dramàtiques que son molt més hilarants que no pas aquesta. I prou, vaja, que no m'agradaria carregar-me-la més. De fet, i per a ser justos, passes una estona prou agradable, llegint-la. No aporta gaire res, però es pot llegir i no et cal abandonar-la. I potser sí que té un punt melancòlic i de derrota.

I es llàstima, que no s'hagin desenvolupat certs aspectes. Per exemple, fa una crítica sagnant de la societat americana i anglesa, i tot això passa bastant desapercebut. També dels cossos de seguretat (en general) d'ambdós països. S'ha de reconèixer, per tant, que en Sharpe ha sabut desplegar una sèrie d'apunts i d'idees que haguessin pogut donar una bona macedònia.

Respecte a un altre Wilt? Jo crec que és difícil que n'hi hagi més. De fet, el que més m'agrada d'en Wilt és la seva primera novel·la. La resta ja em van costar una mica més. Però potser sí, que algú es veu capaç d'agafar el relleu i seguir donant vida a un personatge, en Wilt, prou peculiar. Personatge que, com deia en David, no ha estat prou ben caracteritzat. Almenys a la pantalla, que és on el vaig veure.

Apasiau!

Marc Freixa (Joan Petit)

David:

M'ha agradat la proposta-juguesca que llences al final del teu comentari... però anem a pams.

En primer lloc reconèixer que sí: Wilt s'ha perdut m'ha decebut una mica. Creia que seria un humor més amè, i que no em caldria anar a buscar-lo, sinó que me'l trobaria tot llegint, sense adonar-me'n.

Potser sí que les novel·les anteriors mantenen aquest aspecte més treballat. Per comprovar-ho, m'hi hauré de posar.

Però tornant al teu comentari i a la pregunta que llences al final: ¿creieu que algun escriptor podria agafar el relleu del personatge?

Em sembla haver llegit en algun article que en Tom Sharpe considerava que no hauria un cinquè lliurament de Wilt (parlo de memòria). I de fet, acabar aquest quart volum ja li va costar prou.

Per tant: se us acut algun escriptor o escriptora capaç d'agafar el relleu d'en Sharpe i fer una cinquena novel·la?

Deixo la pregunta d'en David damunt la taula. S'admeten noms a partir de ja!!!

LLIBRE

Estic d'acord amb l'apreciació d'en Marc en considerar que el final resulta un xic precipitat. Hi ha temes que no acaben de tancar-se o que durant la novel·la han agafat un protagonisme el suficientment impactant com perquè necessitin un tancament més acurat.

Per altra banda, jo, que desconec les altres obres de la saga Wilt, he trobat que aquest final era massa final feliç. Ja ho vaig indicar en el primer comentari: tots els temes apuntats es van tancant fins a conduir-nos a un happy end.

Sense conèixer a fons el personatge d'en Henry Wilt, trobo que la darrera frase de la novel·la és una acceptació de derrota: L'any següent anirien de vacances a la regió dels Llacs.

No sé: veig poca relació entre el caràcter que se'ns mostra del personatge i el final. Però insisteixo: no he llegit les altres novel·les, i potser jutjo sense tenir suficients elements per establir comparacions.

LLIBRE

Marc:

Quan vaig entrar aquest tema dins el meu comentari no era amb la intenció d'establir quines són les normes que defineixen un gènere literari com a tal. Particularment també les desconec, i tinc la sensació que deu tractar-se d'una matèria d'aquelles de les quals se'n parla molt, se n'escriu abastament, però no queda cap teoria oficialment consolidada.

De fet ho vaig introduir perquè és un aspecte que a mi em crida força l'atenció. Però el que em sorprèn és que un relat, o novel·la, catalogat dins el gènere humor, no arribi a fer-me absolutament cap gràcia. I en canvi agafi alguna altra lectura i m'ho passi d'allò més bé, amb ella.

Ara, per exemple, em ve al cap una novel·la d'en Baulenas: La felicitat. Si l'heu llegida, sabre de què us parlo. I si no la coneixeu, us faig cinc cèntims.

És, literalment, un drama. La vida d'una noia de classe baixa en una societat barcelonina de principis de segle. Tot el que ha de suportar: la misèria, el mal viure... i a més dur a terme una venjança. Doncs tot això, que és una història ben trista (us ho asseguro) està narrat amb un to distant, convertint un parell de personatges secundaris en tipus estrafolaris que doten la narració d'un aspecte còmic... que hi havia moments que em cargolava de riure!

O sense anar més lluny: en Jesús Moncada, que és un dels meus escriptors preferits (i de qui he lamentat profundament la seva mort). En totes les seves obres s'hi respira un to d'humor que sembla increïble que pugui destil·lar-se entre les seves pàgines, tenint en compte les múltiples tragèdies que hi explica. Des de El Cafè de la Granota fins a Calaveres atònites i Estremida memòria, passant per Històries de la mà esquerra, Camí de sirga i La galeria de les estàtues. Totes, absolutament totes aquestes històries estan narrades amb un to d'humor que, per una banda, ajuda a capturar l'atenció del lector, i per altra banda dota el text d'una elegància i fluïdesa que d'altra manera seria ben difícil aconseguir.

Un altre tema seria parlar de l'evolució d'aquest humor, que jo, personalment, considero que avança de l'humor més purament còmic a la ironia més mordaç.

Per tant, i resumint (si és que en sóc capaç, de no enrotllar-me): que en introduir el tema de l'humor com a gènere literari només era perquè és un aspecte que m'interessa dins el meu propi intent de món creatiu, i perquè considero que no hi ha cap norma estipulada de manera acadèmica.

LLIBRE

disculpar-me per les patades a l'idioma que vaig donar l'altre dia. Però, escriure amb el meu fill petit enganxat al darrera, parlant sense parar, em complica la sintaxis.

Respecta al llibre, veig que ens ha desabut una mica a tots, esperavem més d'en Tom Sharpe. No per aixó es un mal llibre. Per apropar-se a aquest autor ja va bé, dons quan agafis els primer que va escriure els gaudiràs molt més.

Estic d'acord en que el millor eren aquells dialegs entre en Wilt i l'inspector, la llastima es que cap de les adaptacions de WILT que s'han fet li fa honor. Ni la versió del ciema, ni la del teatre, ni la del cómic ( bé, aquesta una mica sí).

No se si en Tom Sharpe es decidirà a escriura un cinqué volum... ¿creieu que algún escriptor podría agafar el relleu del personatge?.

Hola de nou,

Després de llegir-me el llibre, he procedit a escriure quatre idees que us volia comentar. Finalment, he llegit els comentaris que heu anat fent i ja heu respost algunes de les preguntes que tenia. Per exemple, la dedicatòria. Em va sorprendre que la novel·la estigués dedicada a gent de Barcelona. Pensant-hi, però, recordo que vaig llegir que en Sharpe passava llargues temporades per aquí.

Com he dit anteriorment, no domino (de fet no en sé gens) la temàtica de gèneres literaris. És a dir, no sé dir-vos si com a novel·la considerada d'humor està ben escrita o no. Si li fallen aquests elements clau o si, pel contrari, estan ben redactats. Només us puc dir que a mi no m'ha fet riure gaire, la veritat. Si exceptuem un parell d'episodis més aviat anecdòtics (quan explica que a Wilma va sonar en Sinatra durant hores, per exemple), la resta l'he trobada molt normal. Potser n'esperava massa...

He llegit altres obres d'en Sharpe, entre les quals hi ha els altres tres Wilt. No he pogut, per tant, evitar les comparacions entre aquest últim Wilt i els altres tres. Per a mi, una de les característiques principals del personatge era la seva capacitat de diàleg. A partir d'una situació rocambolesca però mínimament normal, era capaç d'acabar amb la paciència de qualsevol. La seva personalitat (o estructura mental) que feia que desconfiés de tot i de tothom el portava a defensar-se de qualsevol cosa que pogués semblar un atac contra la seva persona. Això feia que cada resposta del diàleg anés donant tombs i girs inesperats. Per una banda, hi havia en Flint, persona "normal" receptora de les respostes d'un paio (Wilt), intel·ligent, obsessiu i totalment oposat a la resta de la societat (que no vol dir asocial o contra el sistema. De fet, ell mai va contra res). Els interrogatoris entre en Wilt i l'inspector Flint de la primera novel·la son boníssims. Molt enginyosos i divertits.
En aquesta darrera novel·la, però, no hi he trobat ni un d'aquests moments. Només en alguna frase aïllada, (en l'interrogatori entre en Wilt i el psiquiatra) però mai en un diàleg sencer. He trobat, per tant, que en Sharpe abusa de les situacions grotesques i inverossímils (de fet gens creïbles) i farcides de casualitats. Recurs que a mi, personalment, no m'acaba d'agradar.

A diferència d'altres humors anglesos, com els Pyton, els Joves o Hotel Fawlty, que feien un retrat irònic i absurd de la realitat anglesa, portant a situacions límit certes característiques ben normals, però només amb la finalitat de destacar-ne precisament allò de grotesc que s'amaga darrera qualsevol situació; en aquesta novel·la, la situació límit es mostra, només, com a tal. És a dir, com un absurd. Sense gaire profunditat.

M'agradaria afegir (ja m'he allargat prou), que hi trobo precipitació en el desenllaç. Construeix dues trames amb diversos personatges secundaris que van desapareixent tal i com entren. Suposo que el fet de que ell cregués que no acabaria la novel·la, així com el seu estat de salut dèbil i precari, es nota en aquest sentit. He tingut la sensació de que havia d'acabar allò de manera immediata. Potser ho explicaria el seu estat de salut...

Bé, no sé si m'he sabut explicar gaire, però us he fotut un rotllo immens....

Apali!

Marc Freixa (Joan Petit)

Hola,

No. No me n'havia oblidat. Senzillament encara no havia acabat el llibre. (de fet, per raons que no venen al cas, no el vaig poder començar fins dijous.... sic!)

Avui us envio un comentari. De debò!. Cal dir, però, que la Llibre s'ha superat! ja que el comentari que has fet és molt bo i precís. No domino les tècniques de redacció (és a dir, si el gènere d'humor es caracteritza per tal i qual, etc....). Em dedicaré a qüestions més "subjectives" i comparatives amb altres Wilt.

Bé, no avanço res.

Fins ara,

Marc Freixa (Joan Petit)

Per una banda, faig un copiar i enganxar de la resposta de Lavínia, penjada al fòrum, sobre el meu interès per l'article de Joan Fuster que esmenta en el seu comentari (per si a algú altre li pot interessar):

L'article que em demanes és dins el recull RAONS I PARAULES de Joan fuster segons l'edició d'Isidre Crespo - ASSAIG de Clàssics Catalans i, a més, el fet que la ironia faci que el narrador es distanciï d'allò que diu, també ho trobaràs a tot els manuals on s'expliquin figures de la retòrica, de la qual cosa es fa ressò el mateix autor (Joan Fuster) quan parla de Salvador Espriu i Josep Pla en el seu assaig CONTRA EL NOUCENTISME.

I per altra banda, en referència a la pregunta d'en David sobre la dedicatòria del llibre, he trobat aquesta informació dins un article que hi ha penjat per internet:

La novel·la s'inicia amb un agraïment als metges i cirurgians de Catalunya, sense els quals "aquest llibre mai s'hauria escrit", que van operar-lo del turmell -durant el procés d'escriptura també va tenir un petit infart-.

I després un petit afegitó. També fent referència al que comenta en David sobre els moments baixos d'en Wilt.

Jo no he llegit cap altre llibre d'aquesta saga d'en Tom Sharpe. Aquesta novel·la de Wilt s'ha perdut és amb la que m'he estrenat.

De fet, tenia els meus dubtes sobe si aquesta era la manera idònia d'entrar en la lectura de la saga Wilt, o si hagués estat millor fer-ho en el mateix ordre en què han estat escrits els llibres.

I per aquest motiu, per no trobar-me fora de lloc, he intentat posar-me una mica al dia, a nivell d'articles sobre Tom Sharpe.

Per això em sembla recordar haver llegit que l'autor considerava (i suposo que el petit infart va ser un fet clau perquè així ho veiés), que no arribaria ni tan sols a acabar aquest quart llibre de la saga. I crec que, d'una manera o d'una altra, els seus problemes de salud han quedat reflectits en la seva escriptura. (A qui de nosaltres no li ha passat això, o una situació similar?).

Però repeteixo: no tinc elements suficients per fer una comparació rigorosa entre el Wilt d'altres novel·les i el que trobem en aquesta última.

Algú de vosaltres se les ha llegides totes? Veieu en Wilt diferent?

LLIBRE

quin principi de tetulia.
Somi que per començar vull dir quatre coses.
Es el meu parer que la comicitat de Wilt recau en portar a extrems insolits el que podría haver estat una situació normal. Aixó es una característica que hem vist sovint en el cine i les series angleses (Monty Phiton, els joves...). En Tom Sharpe, utilit-za la seva habilitat en els diàlegs per fer-ho. Una bona prova es la conversa sobre el accident, la primera pergunta no es per l'estat dels nens si no pels porcs. O les respostes tant provocadores que donen les seves filles sobre qüalsevol tema.

Jo també crec que es una novel·la divertida. Facilment recomanable, dons pot agradar gairabé a tothom, però...

...crec que el personatge de Wilt viu hores baixes en aquesta historia, com si l'autor estigués una mica cansat d'ell, però hi hagués tingut que tornar.

Ja em direu com el veieu vosaltres.

Per cert, qué us sembla la dedicatoria del llibre?.

M'interessaria llegir aquest article que comentes d'en Joan Fuster.

Si em dones les dades bibliogràfiques ja el buscaré.

Gràcies,

LLIBRE

que ens tens tan ben acostumats:

Argument breu de l'obra que el tanques amb el núm. de la saga que li correspon. Tot seguit fas una descripció dels protagonistes, sobretot de Wilt, el principal, que reforces amb les cites adients partint de la impressió que provoca en altres personatges de l'obra i per últim la classificació del gènere (o subgènere) en l'HUMOR.
La definició d'HUMOR, segons Henry Bergson, no fa altra cosa que subratllar la importància d'aquest aspecte en literatura perquè actua com un agent distanciador entre el narrador i el que es narra.
D'altra banda, a títol personal, estic d'acord que en Wilt s'ha perdut la ironia, l'efecte distanciador de la qual és ben sabut, és el seu tret característic, Joan Fuster amb un article seu sobre l'humor també ho remarca.

M'he limitat a comentar la teva anàlisi, perquè, fet i fet, no m'he acabat de llegir el llibre.

Felicitats, Llibre i molts petons