REALISME IRREAL?

Feia una matinada esplèndida, la llum era d’un blau lilós acariciat per uns suaus cops de vent aponentat en extrem agradívol. Vaig deixar la vella Bmw K 75 amb el cavallet ben coŀlocat per acte seguit tancar amb un bon cop de clau el desconnectador de la bateria.

Ja en aquella immensa i apartada finca del meu sogre, ja mort, varen venir-me els records de fa ja uns anys quan sovint anava ajudar-lo cuidant aquella ingent quantitat d’oliveres morrudes, sevillenques, fargues o forasteres i també moltes d’arbequines. Deu quina enyorança vaig sentir dintre meu; i més al pensar que tot es va malvendre a uns podrits especuladors...

Tot caminant enmig de la piuladissa dels ocellets i el brunzit d’abelles matineres en aquell dia de juliol, en un racó que l’anomenàvem “lo toixó” sorprès vaig descobrir que a prop d’un bancal obac, humitós i ple de males herbes una tapa com de embornal, d’aquells de les cloaques o de les línies telefòniques soterrades.

Vaig apartar les herbes i efectivament allò era una immensa tapa de ferro colat amb una inscripció enigmàtica que deia. ENTRADA NÚMERO 32.112-SECCIÓ 27.

Mes que estorat, vaig pensar que era allò? Amb dures penes i molta força la vaig obrir. Estirat de bocaterrosa amb el cap ben embotit a dins i amb uns ulls com unes taronges vaig observar, amb certa dificultat al principi, una immensíssima interioritat oceànica; on hi veia núvols amb llampecs i posteriorment el soroll dels seus germans retardats, els trons. El ressò que es produïa allà dins d’aquell espai infinit, era emboirat d’un permanent color indescriptible que, la veritat, aquí per més arcs de Sant Martí que veiem, aquest color que heus parlo no existeix. Mireu si n’és d’estrany això, que voldria fer entendre que tot i ser llicenciat en Belles Arts, aquest color que voldria detallar-vos, no sé pas quin és, ni quin to te... no existeix entre nosaltres! Oh!... quin color més meravellós...

Esparverat vaig mirar, mirar i sobretot escoltar... Els sons eren intensos, rars i totalment desconeguts per a mi. Eren d’una intensitat tant embriagadora que vaig sentir com un rodament de cap. Varen venir-me ganes de llençar-me allà dins... però, vaig tenir por, massa por. Quelcom em deia que no era l’hora encara...

Vaig alçar-me i sense pensar-m’ho gens, amb molt d’esforç aquella tapa de ferro va quedar col•locada tal com vaig trobar-la.

Vaig fugir esperitat amb la moto. Des de fa moltes nits feina tinc per dormir. Oh!... aquell color, aquells sons...