LES MANS

Les mans diuen molt d’un mateix en la gesticulació, parlant, acariciant, pegant, estan nervioses, escrivint, dibuixant i altres activitats habituals i quotidianes en la vida d’una persona qualsevol, sigui rica o pobre, alta o baixa, amb estudis o sense, lletja o guapa, discapacitada, bona o dolenta, nadó, infant, jove, adulta, gran o vella... el mostrari seria llarguíssim...

Però jo voldria parlar d’unes mans que únicament en ocasions especials i concretes es poden observar o no, depèn dels protocols; són les mans dels traspassats, dels difunts. Son unes de les poques parts visibles del cos d’un finat que personalment m’impressionen més de veure-les; posades immòbils una damunt l’altre com si fossin d’un cos que s’ha adormit sense donar-se’n compte...

Un que hi estigui interessat o conegui la Historia de l’Art sobre pintura clàssica, hi ha una important obra del virtuós Marià Fortuny “La senyoreta Del Castillo al seu llit de mort” on pintà unes belles mans joves de tonalitats ceroses d’una gran força expressiva...

Bé, això pot semblar una banalitat, però també servir d’excusa per dir-vos que els difunts de totes les edats que m’ha tocat veure en la meva vida, les mans sempre m’han desconcertat; familiars, gent estimada, amics i coneguts; on la majoria habitualment els hi són retirades els anells, aliances i altres joies –d’altres, els pocs crec, les hi deixen posades-. Sigui com sigui i sense saber-ne el perquè, el record d’aquestes mans tant especials mai les oblido, sobretot quan de tant en tant em miro les meves...