Qui ets?

Qui ets? Ets qui jo crec?

Tenies cara D'Àngel però segons com

et mirava et sortia foc dels ulls i amb

la forca ben afilada em feries el cor.

i aquelles mans tan fines i llargues com

les d'un bell pianista de cop i sobte eren

dures i fredes com l'acer.

Les paraules que et sorgien i que em

xiuxiuejaven a cau d'orella em feien

tremolar tot el cos però amb una

rafaga de vent volaven i llavors tot

eren adjectius i vocabulari que em

partien en dos.

Tenies un llavis perfectes, fins i tot

m'atreviria a dir que eren indescriptibles,

cremosos i suaus com els núvols en un cel

clar i ben blau però quan els tastava eren

Amargs com les llimones.

Qui ets? Jo no ho se! Tu ho saps?