Petita depressió postvacacional

Mil paraules em ronden pel cap però no
volen sortir estan empresonades.
Voldria escriure un bell poema però es inútil
ja no em queden paraules, totes em sonen
igual com les meves pors, com els meus sonmis,
com les meves esperances.
Estic cansada del mateix i em desespero al veure
que la vida no es més que un seguit de coses
exactament iguals, com dos gotes d'aigua que
cauen al mateix lloc i al final fan ferida.
El temps transcurreix ràpid i els contes de princeses
desapareixen amb ell. Però sempre em queda la bellesa
sublim del mar una bellesa que em fa pedre més enllà dels
sonmins ja que quan estic prop seu tot s'atura al meu voltant.