Qualsevol dia (potser avui)

Escric la teva adreça al capdamunt, un altre correu per a tu. Dubto. Sé que no te l'hauria d'escriure però, ho faig. Cada paraula m'allibera una mica més que l'anterior i, menys que la següent. Més incertesa, encara més. No sé si seguir-te escrivint és el millor. Bé, de fet sí que ho sé i, la resposta és que no. No és el millor. Tot i així, continuo. M'aturo un moment. Per un instant, canvio d'opinió. Esborro tot el que havia escrit fins ara. Excepte la teva adreça. Un full en blanc.

Les paraules em surten soles. Els pensaments sempre més ràpids que el meu tecleig insegur. Faig un exercici d'introspecció; intento trobar alguna cosa amb sentit per escriure't, per dir-te. Res. Hi torno. No funciona. En el fons, sé que només escric per alleugerir-me, per sentir-me millor. Almenys, quan acabi, el nus que tinc a la gola s'haurà escolat coll avall. Sensació agradable que tan sols durarà uns segons; tornaré a pensar en tu, segur!
Segueixo, sense sentit. Reescric. Un pessigolleig a la panxa em recorda, una vegada més, el que no puc oblidar. Des que te'n vas anar, la sort m'ha girat l'esquena. Caic, una vegada i una altra. I, sempre em torno a aixecar; no per ganes sinó, més aviat, per obligació. Ja no puc aguantar-me més les llàgrimes. Fa dies que em volen regalimar galtes avall. Ara ho fan i, de quina manera! Un plor serè però, profund. Llàgrimes d'impotència. Ploro en silenci.

Escric per enyorança. Ploro de ràbia. Què se n'ha fet del meu somriure? Fa molts dies que no somric, els ulls tampoc no em brillen. No tinc sort, m'ha abandonat. Si no et sé a prop, què serà de mi? Seguiré endavant, això no ho dubtis. Cada nou dia, sortirà el sol i, de mala gana, m'aixecaré. Arrossegaré els peus fins al bany. Em miraré al mirall, sense esbossar ni mitja rialla. Pensaré que ja mai més no ens fondrem en una abraçada tan càlida. Mai més no tornarem a ser una sola persona. Mai més...

Pot ser avui... Per què no? M'aixecaré. Em miraré al mirall i somriuré.