Arribada

Ressonen notes optimistes, esperançadores. Seran uns bons dies. Se m'escapa un somriure fàcil, espontani. Miro per la petita finestra plena de pols i entelada. Entre la brutícia, però, emergeix el blau, mar blau i escuma blanca. Un dofí salta i les ones gandules van despertant, poc a poc, d'un son llarg i profund.
Tot és pau, a fora. Mentre, aquí dins la vida es mou i no s'atura; nens que juguen, nens que ploren, estirades de cabell, rebequeries sense fi, esbufegades de pares farts, mares amunt i avall darrere els menuts... El guirigall se'm fa pesat. De reüll observo el blau tan blau, m'atrapa en la seva immensitat. Em deixo captivar per aquesta calma, m'hi capbusso. Només uns segons més tard ja no em molesta que el món es mogui. Jo ja no hi sóc. No puc apartar la mirada d'aquest color blau fosc intens, penetrant; vull desaparèixer i no tornar mai més. Que el temps s'aturi per a mi.
De sobte, un sotrac em retorna a la realitat: el temps no es pot aturar, ni tan sols per a mi. Faig un cop d'ull a l'interior. Em torno a distreure mirant enfora: obrint-se pas davant meu es dibuixa amb nitidesa el seu contorn. Uns quants metres enllà apareix imponent, l'illa.

Xàldiga
17/8/07