Atzucac

El cel és gris. La llum de la ciutat, esmorteïda. Obres la finestra, treus el cap, l'aire és calent i enganxós. Certament, és un d'aquells dies en què el cos no respon a cap estímul. Incapaç d'executar el més mínim moviment, només de pensar-hi apareix el cansament. Dins el cap, tan sols hi ha la imatge idònia per a un d'aquests dies: jeure al sofà i deixar la ment en blanc, tot en la més absoluta quietud; potser amb la companyia d'alguna pel·lícula fàcil, de les d'havent dinat. Els diàlegs estúpids i vulgars amb el volum adequat són perfectes per sentir-se prou acompanyat, perquè no t'envaeixi la tristesa de la solitud, i prou superflus perquè res interrompi el difícil exercici d'introspecció d'un full en blanc.
Decididament, és la millor manera d'acabar de passar el que queda del dia. T'estires al sofà: dos coixins quadrats darrere el cap, recolzat damunt el braç esquerre i les cames arronsades, com en posició fetal. Amb el comandament, una passada ràpida per tots els canals. La decisió no és gens senzilla: només uns pocs segons per escollir la pitjor pel·lícula de la programació. Una segona ronda t'ajudarà a acabar de decidir. Finalment la trobes. Et disposes a mirar-la amb atenció, i perquè no sigui dit, li dónes una oportunitat. Però no arribes ni a la publicitat. Al cap de tres minuts ja dónes l'esquena a l'aparell: ara recolzes el cap sobre el braç dret, les cames segueixen arronsades en posició fetal, ara també cap a la dreta.
Des de la pantalla t'arriben diàlegs intranscendents, justament la buidor que buscaves. Els ulls se't van tancant. Fas esforços per mantenir-te atent a les banalitats més grans, però la sensació de somnolència venç la força dels teus ulls. Entres en un estat de no saps ben bé què: ni dorms ni estàs despert. T'encanta aquesta sensació. Mentre penses que t'encanta aquesta sensació, t'adorms. No és un son profund. De tant en tant, et sobresalta algun soroll procedent de l'altre cantó de l'aparell, però et tornes a endormiscar pensant en aquesta agradable sensació.
Et despertes. Et trobes recolzat sobre el braç esquerre. Intueixes que la pel·lícula fàcil d'havent dinat ja s'ha acabat. Mires cap a la finestra: s'ha fet fosc, el dia segueix sent pesat i enganxós. Fas una altra passejada ràpida per tots els canals. Ara li toca el torn a un programa d'humor fàcil. Tampoc ara no arribes ni a la publicitat que ja has donat mitja volta cap a l'altre cantó. Els ulls et pesen. Ni dorms ni estàs despert. T'encanta aquesta sensació.

Xàldiga
6/10/07