Pròleg (Júlia)

Vaig llegir una vegada en un llibre ja fa molt de temps, que només recordem allò que mai no ha ocorregut, passaria una eternitat fins que arribés a entendre realment aquestes paraules, però serà millor que expliqui de veritat quina és la història del llibre que esteu llegint perquè va ser precisament el llibre del qual us parlava el que m'ha impulsat a escriure aquest.
La veritat és que no sé per on començar així que serà millor que comencem pel principi. Tot va ocórrer a partir de l'any 2001. Jo era un simple noi que llegia molt, intentava treure bones notes, jugava als escacs amb el seu pare i que, com la majoria de nois de la meva edat, em passava el temps lliure que no estava amb els amics enxufat a l'ordinador o bé a la consola, una màquina sensacional que divertia a tothom d'una certa edat. (Per als adults, majors de 40 anys, es convertia en un mal de cap diari).
Bé, el cas és que aquell dimecres 15 de setembre com cada any les vacances d'estiu s'havien acabat i per tant, com tota la resta del món, (bé del món no però si de Catalunya), començava el curs. Així que vaig tornar a l'escola, on, tot i ser amb els mateixos companys dels dos anys anteriors i amb les mateixes poques ganes d'estudiar de sempre, vaig intuir que aquell any seria diferent, no sé si millor o pitjor, però si diferent. Havia passat un dels estius més avorrits de la meva vida, així que, tornar a la normalitat, seria en el fons un gran avantatge, ja que enlloc d'estar a casa com tot l'estiu m'estaria a la escola, a la tarda tindria deures i activitats a fer, així que no m'avorriria, i al cap de setmana, els amics ja no tindrien excuses per no quedar. Bé, el cas és que el curs començava, a la classe va haver-hi dues cares noves, a més a més, dos nois ens havien deixat, i la tutora feia tota la pinta d'anunciar-nos el pitjor any de la nostra vida. Així que, pensant que si m'ho treia tot l'estiu següent seria millor que el passat, vaig començar el curs. L'escola on anava es deia Sant Ignasi, era jesuïta, i feia tota la pinta de ser un antic castell abandonat, i estava situada a la part alta de la ciutat de Barcelona, a la barriada de Sarrià. Aquella escola havia estat sempre seu de grans alumnes, i, en la època franquista va ser un dels pocs col·legis Catalans que va seguir fent classes i a més, amb un cert prestigi. La definició per defecte de la meva escola seria la següent: escola amb prestigi, i una de les més grans de Catalunya, on van, els "pijos" més "pijos" de tot el món. Evidentment sempre hi ha excepcions, i jo era la excepció d'aquella norma.
Aquell era un món de capitalisme i consumisme, de vestir-se només amb les marques que estaven de moda, de tenir unes ideologies polítiques que no eren, ni de bon tros, les que tenia jo. Ells sempre volien tenir la raó, no veien, ni sabien res, ni coneixien res, més enllà de les dretes, el feixisme, el consumisme, i l'egoisme. Estaven dins d'una bombolla on només vivien ells i ningú més. Qualsevol cosa diferent era rebutjada sense ni tan sols escoltar. Per molt que fossis tu qui tenies la raó, ells no t'escoltaven, simplement t'ignoraven, eres com un bitxo rar, al qual s'havia de esclafar immediatament. Jo era totalment diferent a aquella gent. Evidentment, no era l'únic, n'hi havia molts més com jo, o diferents que jo, però en la mateixa situació. La gran majoria, però, vivia dins la seva bombolla particular del capitalisme. L'escola, al meu entendre, no tenia res a veure amb el barri al que pertanyia.
Crec que sóc dels pocs que en aquell moment considerava que Sarrià era com un poble. Per a mi, Sarrià es convertia en un poble en la zona del Carrer Major de Sarrià i els carrers que hi entraven i sortien. És a dir, per sobre de la plaça Artòs i arribant fins al desert de Sarrià i al parc de Sentmenat. Una de les coses que feia que Sarrià fos un poble era que gairebé tothom es coneixia. Recordo passejades de tant sols mitja hora, hi haver saludat almenys deu persones, cosa rara en una ciutat. Això sí, normalment, quan quedàvem els dissabtes a les 8 sempre ens trobàvem els mateixos, érem un grup d'unes quinze o vint persones de diferents edats (des dels catorze/quinze fins als disset/divuit) que anàvem a sopar cada dissabte junts a un Bar - Restaurant que es deia Ivorra, després anàvem a casa d'algú a veure pel·lícules o la televisió en general. D'altres vegades però, alguns marxaven i quedàvem 5 o 6 xerrant de les nostres coses fins a la una de la matinada, descobrint, a més de secrets amagats al fons del cor, una altre cara del meu estimat poble, Sarrià.
Així doncs, va començar el curs. La primera setmana cada un dels professors es va presentar i va explicar el temari que duríem a terme al llarg del curs. El cap de 2 setmanes ja se'ns veia a tots els de la classe, agobiats, miràvem la agenda i no vèiem altre coses que controls i exercicis, exercicis i més controls… Jo ja sospitava que aquella situació trigaria molt a acabar-se, com aquell qui diu tot just acabàvem de començar el curs, i els exàmens trimestrals que ens lliurarien, en part, de tants deures i tants controls, trigarien molt a arribar.
Aquell any també va ser especial pel salt que vaig fer. Anava a un agrupament escolta, un cau en dèiem. Estava estructurat en varis grups segons les edats i a mi em tocava passar de Ràngers a Pioners, una cosa que feia temps que esperava. Aquell canvi no va ser excessivament important, però hem sembla que en part em va ajudar a créixer una mica.
Aquell any per tant havia de ser molt especial, i jo tenia la sensació que no ho seria gens no almenys, fins que va arribar l'abril. Cada cop faltava menys per acabar el curs i tothom tenia moltes ganes d'acabar definitivament, i poder disfrutar d'unes llargues vacances, i ben merescudes que les teníem. Va ser llavors, a les darreries del mes d'abril, quan la vaig conèixer a ella, a la Júlia vull dir. Em sembla que, després de tot, ella va canviar completament la meva vida. Suposo que mai hauria escrit aquesta història si no l'hagués conegut a ella. Porto anys guardant aquest secret al fons del cor, he regirat els meus sentiments, i hi he trobat un record ja oblidat. Crec que és el moment de que surti a la llum, i és per això que us el vull explicar.