Capítol 1 (Júlia)

Un relat de: Bernat J

Tot va començar un dilluns 18 d'abril de l'any 2001 amb aquesta conversació...:

- Pau el telèfon!
- Ja va mare un moment.
- És el Guillem com no t'afanyis penjo!
- Ja vinc!

- Ei Torres! com va?
- Ei Pau! Escolta, vols venir al concert del palau Sant Jordi amb uns quants amics meus aquest dissabte?
- Uau! M'encantaria, pot ser xulíssim! Saps quan costen les entrades?
- Uns 12 €, i quedaríem sobre les 7 i mitja de la tarda a la entrada del palau.
- Doncs tranquil que hi seré, i qui serem?
- Doncs mira, que coneguis, vindran l'Eloi i el Joan. I de la meva classe vindran: la Marta, la Laura, la Maria, la Júlia i la Berta, el Xavi i el David.
- Ostres, doncs ja me'ls presentaràs!
- Molt bé doncs, ens veiem dissabte.
- Per cert, pot venir també la meva germana?
- Sí, i tant, com més serem més riurem, no?
- D'acord doncs, allà ens veurem.
- Adéu!

El Guillem Torres era el meu millor amic, feia quatre anys que el coneixia i des que ens vam fer amics, mai no ens hem tornat a separar. A vegades penso que la vida no es tracta només d'amors, si no també d'amistats, i crec que la que vaig tenir amb ell va ser la millor que es pot tenir mai. Suposo que li dec moltes coses que mai li he arribat a agrair, però aquestes coses, al meu entendre, no s'havien d'agrair amb paraules, sinó amb fets.
Però en aquell moment m'acabava de donar una gran notícia, ostres! Com se'm presentava aquell cap de setmana! Encara no m'ho creia. Si no fos per la il·lusió que em feia anar a aquell concert, no sé si hauria aguantat les classes fins al divendres. El curs ja gairebé arribava a la seva fi, tan sols quedaven unes poques setmanes per acabar, i els deures, els exàmens i els treballs s'estaven acumulant en excés. Necessitava alguna cosa que em fes oblidar tot aquell patiment, i estar, ni que fos per unes hores en un concert com aquell, era la millor manera de fer-ho.

Després d'una setmana eterna, va arribar dissabte. Aquell dia em vaig llevar cap al tard, deurien ser les onze; i en obrir la finestra de l'habitació, la llum del sol va entrar exultant a la meva habitació, i va ser en aquell moment quan vaig entendre que aquell seria un dels millors dies de la meva vida.
Encara ara em pregunto com vaig arribar a aquella conclusió, però en aquell moment, ho tenia tan clar que cap altra cosa em podia fer canviar d'opinió.
Finalment es van fer les set i mitja i jo i la meva germana, com un clau, ens vam presentar a la entrada del palau sant Jordi, amb la meva estelada, la samarreta dels Lax'n'Busto i la nostre corresponent entrada. De seguida vaig veure arribar el Guillem Torres i tots els seus amics, que arribaven rient. Ens els va presentar, un per un, primer la Marta, després la Laura, i així tots fins al final.
Va ser llavors quan vaig veure per primer cop a la Júlia, em sembla que el que vaig tenir va ser un amor a primera vista fulminant, ja que només de veure-la em va captivar, tenia els cabells rossos, els ulls blaus, i una figura perfecta, però el que em va impressionar més va ser la seva cara, em sembla que mai he arribat a veure cap noia millor que ella. Suposo que després t'adones de que tot ha estat un somni, i que potser, al cap i a la fi, l'havia idealitzat massa.
Després d'això vam entrar a dins el palau i ens vam posar davant de l'escenari. Un a un, els artistes anaven passant i cada cop el públic embogia més. Cada un va tocar els temes més coneguts que havia fet, vaig gaudir com mai, i de mica en mica vaig anar coneixen als amics i amigues del Guillem; compartíem opinions sobre els grups, recordàvem cançons antigues que coneixíem i em sembla que va ser llavors quan em vaig enamorar definitivament de la Júlia. No sé si va ser per les seves històries o bé per la seva bellesa, però el que està clar és que aquella noia em captivava, duia màgia dins seu, els seus ulls brillaven, i jo, sentimental de mena, ho vaig notar i me'n vaig enamorar.
Cap a les 3 de la matinada vam sortir del palau cansats, però convençuts de que havíem gaudit com mai. Quan vaig arribar a casa i em vaig estirar al llit esgotat, inexplicablement, la meva boca va dibuixar un somrís i vaig dormir millor que mai.

Dues setmanes eternes després d'aquell meravellós dissabte i una infinitat de llunes més pensant tan sols en la Júlia, cap a dos quarts de quatre, després d'haver dinat, i mentres estava estirat al sofà repassant mentalment per enèsima vegada els fets del dia del concert, per sorpresa, i gairebé per miracle, va sonar el timbre. No esperàvem cap visita, i així, maleint a la persona que m'havia destorbat dels meus pensaments, em vaig aixecar, vaig anar fins al rebedor, vaig obrir la porta i...
- Sorpresa!!!
Ostres! El Guillem i tots els seus amics ens havien vingut a veure! Això em va molta il·lusió així que ens vam anar saludant un per un enmig d'un seguit de "hola" o un "com va això?", fins que finalment, els meus ulls es van creuar amb els de la Júlia, ella em va somriure amablement em va picar l'ull, em va dir "hola", em va fer dos petons i una abraçada, i un cop vaig haver saludat a tothom vaig ficar el cap a través de la porta, i perquè els meus pares em sentissin vaig cridar:
- Adéu!!!- vaig tancar la porta fent un cop i vaig dir:- què, a on anem?
- No sé,- va dir el Xavi- tu ets el que coneixes el barri! Per cert, la teva germana no ve?
- Ai, és veritat, espero que entro i li pregunto.- vaig obrir la porta novament i vaig veure que la Cristina s'havia posat la jaqueta i estava preparada per sortir.
- Què us pensàveu, que us podríeu lliurar de mi fàcilment?- va dir dirigint-se a tots, i després dirigint-se a mi va dir:- Ja heu decidit on anem? Jo proposo d'anar al parc d'aquí a dalt.
- Sí, anem al parc, a veure, vots a favor d'anar al parc?- va dir el Joan i tothom va aixecar la mà- vots en contra?- ningú va dir res tothom es va quedar quiet...- doncs molt bé, tu, cap al parc hi falta gent!- i així, amb la alegria que caracteritzava aquell grup d'amics, vam enfilar carrer amunt cap al parc.
Al cap d'una estona ben llarga de xerrar explicar històries, anècdotes i acudits; la majoria, amb l'excusa dels deures, van anar marxant i ens vam quedar el Xavi, la Júlia, la seva germana bessona Berta, la Marta, el Guillem, la Cristina i jo.
- Ostres, m'ha fet molta il·lusió que ens vinguéssiu a veure, de qui ha estat la idea si es pot saber?- vaig dir.
- Doncs... la veritat es que ho han parlat entre el Guillem i la Júlia aquest matí...- va dir la Marta.- i m'ho han dit a mi, i com que m'ha semblat genial, m'he posat en contacte amb la altre gent i hem quedat allà a l'eixample, que és on vivim tots, i com que el Guillem és l'únic que sabia venir fins a casa teva, ens ha guiat.
- Bé, no és per treure'm mèrit,- va dir el Guillem- però haig de dir que la idea estat més de la Júlia que no pas meva.
Aquelles paraules van provocar sobre mi un afecte immediat, havia estat tota la estona intentant que no se'ns tornessin a creuar les nostres mirades, però en aquell moment no ho vaig poder evitar, ens vam mirar, li vaig dedicar un somriure i me'l va tornar. Al cap d'una estona la Marta i el Guillem van començar a desfilar cap a casa seva i la Berta també va començar a tirar sense molestar-se a esperar a la seva germana. La Cristina també va dir que també se n'anava. I finalment, sense gairebé adonar-me'n, ens vam quedar sols. La Júlia i jo.
- Bé, després de tot, hem estat els únics que hem aguantat fins al final, eh! I ja que estem, explica'm alguna cosa de tu, a penes ens coneixem!- em va dir ella.
- Ai, no sé, què vols que et digui? Visc aquí Sarrià, vaig al col·legi Sant Ignasi, i...
A partir de llavors vaig estar gairebé tres quarts d'hora explicant-li la meva vida, era tant fàcil revelar-li els meus secrets a la Júlia... sabia perfectament en quins moments interrompre el meu relat, i anava assentint amb una cara a camí de entre l'escepticisme i la curiositat.
- Per cert, què voldràs fer l'any que bé? Hem de triar Batxillerat...
- Ja... i la veritat és que estic súper perduda... però em sembla que em decantaré per les ciències... però, saps quin és el meu somni? Bé, de fet tinc una llista de totes les coses que m'agradaria fer abans de morir, però saps quina és la cosa que m'agradaria més?- no vaig dir re, em vaig quedar a la expectativa, i va i diu:- a mi el que m'agradaria és treballar en un laboratori i que el meu marit fos escriptor i així saber que sempre el tindré a casa, esperant-me i m'agradaria que fos una persona atenta i simpàtica que sempre vetllés pel meu bé, seria, el meu marit ideal.
Després d'allò el cel es va obrir davant meu. Em moria de ganes de dir-li que jo volia ser escriptor, i d'abraçar-la i dir-li que seria el seu marit ideal, però em vaig contenir i em vaig sumir en un silenci un pèl incòmode. Llavors vaig mirar l'hora i vaig pensar que potser ja seria hora de marxar, i ella, com si em llegís el pensament va dir:
- Bé, jo hauria d'anar marxant així que...
- Sí, jo també, a casa meva deuen estar impacients...
Ens vam quedar de nou en silenci, fins que ens vam aixecar, gairebé instantàniament, ens vam fer dos petons i ella va tirar carrer avall, però abans que jo em pogués girar i enfilar carrer amunt, ella es va tombar i va cridar:
- Pau!
- Què...
- Que sàpigues que... que m'ha encantat conèixer-te.
Em va dedicar un altre somrís i se'n va anar, i em va deixar allí amb la boca oberta contemplant com se n'anava.
Després de tot, vaig començar a tirar carrer major avall tot dirigint-me cap a casa meva, absort en els meus pensaments.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

21925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.