Potser és la felicitat...

Un relat de: _

La vida és molt dura, espero que l'adolescència sigui la fase més difícil, sinò...Ja estic pensant en algun mètode per solucionar-ho...
La gent no m'entèn, ni els amics(no tots), ni la família, ni els professors...
Ningú em vol entendre, ningú s'esforça per entendre'm.

Fa molta ràbia que l'unica persona que et sembla que t'enten, sigui una persona que acabes de conèixer, que et dona classes de naturals, però que et cau molt bé i viu al poble on viu ton pare(els meus pares estàn separats).

Jo no sé si és que la meva infelicitat va ser a partir de la separació de mons pares, o si igualment haguès estat infeliç, però crec que hi va influir molt, ja que jo era molt petita, tenia 8 anys, encara no. La separació va ser uns dies abans del meu aniversari:QUIN REGAL!!
No em va fer gaire gràcia, però al ser petita no m'en adonava gairebé de res, fins que no vam anar a viure amb un altre home el qual dormia amb me mare no me'n vaig assabentar...Llavors la meva feliçitat va anar minvant.
Ara la meva feliçitat està per sota zero, no sóc gens feliç, vull trobar la manera de ser-ho!!

Sovint me mare em pregunta que perqué m'agrada tant recordar el passat de quan encara viviem amb el meu pare, jo mai li he dit, però si m'agrada tant és perque jo era feliç...
No tinc res que m'ompli el cor, ni una persona a la que estimar,ja fa temps que no estimo a ningú.
Vull ser feliç!!
Noto com trobo a faltar a algú, però no sé qui o què és.
Potser és la felicitat...

Comentaris

  • jo12345rc | 06-12-2006 | Valoració: 10

    has d'acceptar tot alló que et fa mal, perquè sinó no ho podràs oblidar

  • irene_pou | 10-09-2006 | Valoració: 10

    que sé més o meyns com et sents i segur que de fàcil no ho és gens...sort

  • xavier_garcia | 02-09-2006 | Valoració: 10

    has d'aprendre a acceptar el que va passar, potser ho tens superat, però t'ha marcat massa com per oblidar-ho...
    tan és el que compta és que aquest mal que sents és converteixi en acceptació...
    i espero que no tardi massa...

    sort

  • ets madura, però encara has de madurar més...[Ofensiu]
    marc_garriga | 09-07-2006 | Valoració: 10

    ...i menys mal, perqué sinó malament aniríes...
    i ben lluny arribaries a baticà, jajajja.

    m'alegro de que et quedi encara per madurar, i quan ho hagis fet, això ja no t'afectarà tant...

    de moment aprèn a viure amb això...

    felicitats pel relat, els teus sentiments són molt ben transmesos!

    marc

  • mes o menys se cm et sens[Ofensiu]
    frexita | 27-03-2006 | Valoració: 9

    magradaria poderte di k io e paxat xl matex pro pel k e vist tan sols es na cosa semblan cm kualsevol altre!!
    els meus pares es van separa fa un anys i mig mes o menys. Abans de la separacio la relacio entre els meu pares era insupurtabla i... ara k no estan junts i me mare esta am un altre ome tampoc sk felis. buscu la felicitat, buscu algu a ki estima pro akei a ki mes stimu es l ki mes em fa plura.magradaria k tot pogues se difern,pero no,e viscut x se axi i...x k m sembla...axi seguire! magrada mol l relat!!ptons

  • saps...[Ofensiu]
    Capdelin | 04-02-2006

    ( crec jo )... si tens paciència i saps sobreviure als records d'aquestes dures experiències... arribaràs a la maduresa i llavors ja no t'influiran tant, trobaràs, segur, persones que t'estimaran de veritat i tu crearàs un nou món ( parella, família pròpia, amics... ) i tu escriuràs la teva pròpia història i els mals records ja no seran tant poderosos... ara jo sóc més feliç que abans perquè malgrat algun desengany amorós, sóc més independent, prenc decisions pròpies i a coses poc insignificants els hi dono una gran vida pròpia... i elles em dónen felicitat...
    quan hagis crescut una mica més, veuràs que la separació dels pares ja no és una tragèdia insalvable, ho veuràs com un fet humà que passa i que cal acceptar i escapar de les seves urpes i tornar-lo soportable...
    ptons i una abraçada!

Valoració mitja: 9.83