Cercador
Pol·lució
Un relat de: llu6na6- Compartir:
amb l'ala de la mà acaricio
l'aire que tothora
m'envola i em respira
m'adono de l'asfíxia
del nitrogen cremant dins de l'oxigen
de tants contaminants que contamino
perquè de la ciutat
que pol·luciono fujo
fendint el verd i el blau
de l'ona que somio
i en el coixí de tants vaivés reposo
fins que a ple dia els ulls
es tanquen somiosos
de tant parpellejar finestres i semàfors
amb ulls esbatanats la nit desperto
i entortolligant camins me'n vaig i vinc
sens cames ni volers,
dormint a cor què vols,
profundament insomne
Comentaris
-
m'agrada...[Ofensiu]Capdelin | 18-10-2005 | Valoració: 10
aquesta manera de dir i no dir... aquests muntatges poètics on la idea neda soterràniament sense ensenyar clarament la cara... aquest deixar al lector dubtós i obligar-lo a rellegir per desxifrar algun matís més d'essència de poema... aquest sonoritat i a la vegada aquesta difuminació que li donen al poema un aire de misteri i de profunditat...
ets tota una especialista!!!
una abraçada!
i gràcies pel teu gegantí comentari que sembla tot un poema! -
Líquid[Ofensiu]Bonhomia | 09-10-2005 | Valoració: 10
Genial! Aquí si que jo ja no hi arribo. Hi ha paraules d'alt nivell, i la descripció és desmesuradament (en el bon sentit de la paraula) líquida d'amor i d'una bellesa extraordinària.