Poema Zara amb paràfrasi explicativa

Ziga-zaga feia una serp,
un zum-zum d’abelles
escampaven el teu pol·len
pel zoo atziac i estacional.

Princesa Zara, ets flor de llengua
mesclada per no comprendre’s.
Ulls de vidre amb la força oculta
de qui els destapa. Oberta Sara.

Tan fràgil com dura t’han fet.
L’engany dels anys viscuts
trenca el mirall amb set atzars
de mala sort. Afrontes i empomes.

Les teves corbes s’arrosseguen
Pel camí de la incertesa:

Una llavor minúscula a la primavera
que germina a l’estiu del zel gustós,
codonyat a la tardor calmada.
L’hivern engendra fulles perennes
que discriminen la teva figura imperfecta.

Un bocí del teu pensament esquinçat
broda el meu llençol que perdo any rere any.
Voltant d’ell em despullo. La vida em fuig.
La sang degota menopausa de sentiments pansits.

Dona, no te’n vagis sense dir res més.
T’hem ferit tan profund que no sagnes més,
perquè la sang de l’alfabet són sorolls que espanten,
frissances que callen els pensaments interiors.
Vint-i-vuit corbes, la lluna m’ofega la marejada afònica.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «ZARA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals.

Aquest poema és la conclusió de tot el poemari i té com a protagonista la Zara.
Treball de la sibilant alveolar sonora (Zeta).

El poema s’inicia amb el moviment d’una serp i amb el so que fan les abelles. La metàfora de zoo atziac (desgraciat) i estacional que és la terra com a planeta.

A la segona estrofa, el poeta es dirigeix a la Zara i l’anomena princesa. I li diu que es “flor de llengua” que quan es mescla no es compren. Ens parla de les diferents llengües que hi ha al planeta que acaben sent incomprensibles per a qui no les coneix. El seus ulls són de vidre, però el poeta els vol destapar. De Zara es converteix en Sara. De sonora es converteix en sorda.

A l’estrofa següent, ens passa a parlar de la Sara particular, a la figura de la dona en general. I ens diu que no li queda cap altre remei que afrontar i empomar “l’engany dels anys viscuts”, que no seria altre que de les escriptures que la fan responsable. El poeta trenca aquest mirall, el sostre de vidre que limita a les dones, i venen set atzars de mala sort que son aquestes set estrofes que configuren el poema.
A continuació, ve la incertesa i un resum de la vida d’una dona.

Quan es petita és una llavor minúscula a la primavera, després germina a l’estiu del zel gustós, i es converteix en codonyat a la tardor. Però l’hivern engendra “fulles perennes” (aquí seria una metàfora de la figures masculines i patriarcals) que la discriminen.

A la penúltima estrofa, el jo poètic s’implica i participa. La Zara té els pensaments trencats i un bocí de tots ells li serveixen al poeta per compondre. Broda un llençol, però el fa perdent conforme passa el temps. A la fi, ja no li queda llençol i es despulla. La vida li fuig al ja no tenir llençol ni quedar-li vida.

La sang s’ha aturat en la menopausa, que deixa de sagnar.

A la fi i per acabar, el poeta fa un clam a la figura de la dona i li diu que no se’n vagi així, sense dir res més, ni denunciar més situacions injustes i discriminatòries.

Però l’alfabet ha arribat al seu final amb la Zeta i, després de les seues vint-i-vuit corbes que són les lletres, la lluna li ofega la seua marejada afònica. El poeta es queda sense veu i ofegat per la seua pròpia marejada (que són els vint-i-vuit poemes del recull). Però abans d’això, ha aconseguit escriure i denunciar amb aquests poemes la majoria de les situacions discriminatòries que sofreix la dona en ple segle XXI. A la fi, ha aconseguit el seu objectiu i ens hem de quedar amb això.