La llibertat d'uns llavis carnosos

La meva relació amb la mestressa s’està tornant distant. Des de que queda amb aquest nou senyor, que es diu Arnau, noto com li faig nosa. Si els ulls del seu exmarit ho veiessin! Es quedarien esglaiats. Ja els tenia de per sí grossos, malgrat el que més li destacaven eren els llavis, perquè eren molt carnosos. Alguna vegada vaig fantasiejar en besar-los, sobretot quan li va dir l’adeu definitiu i totes les cambres que netejava van quedar en silenci. Ell era tan correcte que no va saber interpretar les meues indirectes. Potser hi ha línies que millor no ultrapassar-les, malgrat jo m’hagués llençat de cap. De vegades, penso que intel·ligent com era, sí que les va captar, però no va saber què fer-ne ni què dir-me.

«Relaciona’t amb gent del teu estatus», escolto a la televisió. I obro molt els ulls, perquè l’exmarit de l’Eulàlia i jo pertanyem a escales diferents. Aquesta societat no és hermètica i mentre començo uns cursos per treure’m un títol per poder ascendir uns graons, penso amb les últimes paraules que em va dedicar abans de tancar la porta: «Somnia fort i que tinguis bona sort en la vida, Laia». I jo em perdia amb els meus pensaments de llibertat i volia atrapar aquest llavis carnosos per a explorar-los. Si pogués construir algun tipus d’història entre nosaltres que s’allunyés dels tòpics, creu-me que ho faria. Però només vaig poder assentir, mentre unes llàgrimes se’m van quedar travades i potser m’il·luminaven més la mirada. Aquest seria l’últim cop que coincidiríem amb la vida. I de fet, ha estat així. Abans de tancar la porta es va atrevir a dir que cuidés de l’Eulàlia. I jo, encara amb la mirada il·luminada, li vaig prometre que així ho faria. I em vaig abocar de ple en fer-ho durant els primers mesos fins que l’estrès que em provocava la mestressa va acabar per ressentir-me la salut.

Vaig acabar a urgències per una opressió al pit que no se n’anava de cap manera. Pensava que aquell dia s’acabaria la meua vida i tot. La ment m’anava a mil i aquell dolor que sentia em paralitzava fins i tot la respiració. «Se t’ha disparat el cortisol», em va dir una metgessa després de comprovar el resultat d’un electrocardiograma que em van fer aquella mateixa nit. I jo, que no n’havia sentit mai a parlar del cortisol vaig mirar-la amb cara de no comprendre. «Vull saber quant em queda de vida, doctora». I ella em va mirar i després em va mostrar un somriure on se li veien part de les dents. Després em va donar una pastilla allí mateix que em vaig empassar amb un got d’aigua.

Allò va ser el començament del meu patiment mental. Em va derivar a la metgessa de capçalera, que em va acabar fent anar a la psiquiatra. I ara estic en tractament i, sembla que no em moriré com havia pensat, sinó que encara tinc l’oportunitat de viatjar a través de pensaments lliberals. Si acluco els ulls, fantasiejo amb uns llavis carnosos com els del meu antic senyor. Sí, encara ara hi penso.

L’Eulàlia va compartir amb mi l’alegria de saber que no em moriria i em va fer agafar uns dies lliures, perquè la mestressa des de que sap que no gestiono bé el cortisol, no ha posat inconvenient en el meu benestar. I jo em sentia culpable de no complir amb les seues expectatives, perquè m’havia apujat el sou des de feia dos setmanes.

I ara no sé què fer amb tants de dies lliures. Abans sempre anhelava tenir una mica de temps per mi, tot i que soc treballadora, m’agrada llevar-me tard del llit per estar una estona fantasiejant abans de posar-me les piles amb la rutina del dia a dia.

Continuo amb els cursos per treure’m un títol i accedir a la universitat. Ja sé que son paraules majors, però he de somniar en gran. No me n’havia adonat fins avui que darrera meu s’asseia un home que aquesta tarda s’ha fet notar al preguntar un dubte sobre percentatges. M’he girat per mirar-lo i les nostres mirades s’han creuat. Després m’he fixat en què també tenia els llavis carnosos, d’aquests que no m’importaria explorar fins ben entrada la nit. I a l’acabar la classe, l’he convidat a un cafè que no m’ha esquivat.

I ara el tinc davant i com demà tinc lliure i l’Eulàlia ha quedat amb l’Arnau, crec que potser li digui que tinc ganes d’anar al cinema, que avui és el dia de l’espectador. Tinc ganes de viatjar a través de la màgia d’una pantalla ja que no puc fer-ho d’una altra manera. Li ho dic sense embuts, perquè he agafat la directa. I ell obre la boca per contestar-me i deixa entreveure unes dents una mica tortes, però que no m’importaria que em mosseguessin una mica els llavis. I ens n’anem plegats a la cua del cinema per a veure una pel·lícula que ens mostri que es possible fer realitat somnis en present.

L’endemà ja serà un altre dia, però ara no hi he de pensar. Freno els pensaments i estic atenta al guió. De quan en quan, observo el perfil del meu acompanyant i el veig atractiu. El cor se’m dispara quan sento la seua mà sobre la meua. I sento com floto a través de llavis i fantasies. El bes que m’explora no tarda en arribar i ara soc jo qui construeix guions de possibles futures pel·lícules i amb llibertat, perquè li retorno. Sense ella, on aniríem?

EPISODIS JA PUBLICATS A RELATS EN CATALÀ:

-1) INFIDEL PELS PÈLS (EULÀLIA)
-2) LA MESTRESSA M'ESTRESSA (LAIA)
-3) L'HOME RETALLAT (ARNAU)
-4) LA FOTOGRAFIA D'UN HOME ABSENT (EULÀLIA)
-5) LA LLIBERTAT D'UNS LLAVIS CARNOSOS (LAIA)