Plors per afrontar el present.

En el meu rostre se’m marcava el dolor i la preocupació. Havia mudat el pas, tenia la vista tan perduda que no havia vist el sòcol. Vaig tornar a apropar-me a l’ampit de la finestra per poder veure de lluny l’últim núvol blanc que m'alegrés. M’empassà la saliva, i de sobte vaig veure venir el doctor. Neguitosa, li vaig preguntar – Com està el nen? El puc veure? – El doctor mirant-me als ulls fixament va trencar el difícil silenci i digué – Em sap greu, hem fet tot el possible, però no ho ha pogut resistir – Va fer una pausa i va continuar - El vol veure per última vegada abans de dur-lo a la Universitat? – Vaig assentir amb el cap.
Amb passes fermes vaig fer cap a l’habitació, estava estirat damunt del llit, a la vora hi havia una infermera que em va preguntar si volia cabell seu com a record – Sí –
Li vaig agafar la mà ben fort, li vaig fer un potxó a la galta, i em vaig acostar a la seva orella per dir-li – T’estimo Dídac! – Per la meva galta en va baixar una llàgrima, que a poc a poc, va morir als meus llavis.
Agafava totes les seves pertinences i anava cap a casa, per un passadís on feia set mesos que hi rondava i aquest n'era el final, un divendres al bocafoscant.

Per fi havia arribat, amb el cap baix, i amb unes passes lentes. Em queien llàgrimes de ràbia, neguit i malenconia mentrestant recordava les seves últimes paraules. Vaig decidir anar cap a la seva habitació.
- Mare, el meu cos dóna’l, quan estigui mort no el voldré per a res, així, investigaran sobre la meva malaltia i els efectes produïts en el meu cos, i un altre nen podrà estar més temps amb la seva mare. - llavors em vaig posar a plorar - T’estimo, no ploris, tu tranquil·la, si moro, no estaré sol, tindré als padrins amb mi. - vaig caure en el meu bassal d'aigua, les últimes paraules perquè la infermera se'l va endur.

Vaig obrir la porta, i sense pensar-m’ho, em vaig dirigir al seu llit per estirar-m’hi. Vaig agafar el seu coixí, la seva olor em corria per la sang, juntament amb records del seu tarannà, de la seva infància fins la dura adolescència. Uns lapsus que es dirigien al cervell.

Volia que aquell àngel que per enjogassar més del compte sobre un núvol crepuscular, caigués a la terra per poder tornar a estar junts. Però... No servia de res pensar en un present amb ell, era infactible.

Però jo...Tornava a plorar, per la difícil situació que m’acabava de transcórrer. No tenia a ningú, era mare soltera.

Tenia les galtes humides, el rímel corregut, i els ulls tancats, cridava pel dolor, una forma de dir que ningú és autosuficient. I, quan això fereix massa, els ulls criden el que la boca no aconsegueix pronunciar.

Cada cop recordava més aquell esmolet que s’havia fet gran.

D’agafar el coixí tan fort, vaig notar que a dins hi havia quelcom, vaig agafar unes tisores, i em dedicava a veure com aquelles boletes d’escuma anaven caient a terra com gotetes d’aigua, lleugerament.
Vaig trencar a plorar desconsoladament.
Sí, era una carta, que amb lletra d’impremta deia:

"Mare,
no ploris per mi, jo he estat molt feliç, gràcies a aquesta mare que es preocupa per mi. M'has fet riure quan ho he necessitat, encoratjat, recolzat, però sobretot que m’ha estimat i ho farà sempre.
Ho has fet molt bé, tot i estar sola, sense pares; que espero conèixer-los aquí dalt.
Tan sols vull que refacis la vida, i tornis a ser feliç, perquè he après que és com un joc, uns perden, i altres guanyen. És un joc sense normes, la única norma que hi ha és que s’ha de gaudir al màxim, i jo ho he fet.
Gràcies.
Fins sempre, el teu àngel de la guarda que et cuidarà i protegirà.
Dídac"

És dur recordar i que el present pesi tant.