L'Aneguet lleig

Hi ha moments que et canvien la vida. I aquell en fou un per a ella.
Neix la dolcesa més intensa quan veu que la seva mirada fixa en la d’ella. Llar de contes, de rialles, de petits infants, entre belles cançons de bressol. El cor li accelerava al sentir el d’ell, no hi estava acostumada. Observava la seva alegria contagiosa, somriures sonors.
Però en aquesta mare li sorgien un munt de preguntes en veure’l, era inexperta, i li preocupava. Per què... Què serà d'aquest xicot quan el somriure de la mare afecti al seu? La veritat, no ho sap, i jo tampoc. De ben segur que la vida li dirà per on caminar.
Però els anys passen i no es reté en el record, tampoc vol. El seu nen ha crescut, s’ha fet gran i valent per afrontar la vida. Ja és un bon mosso, diu mentre ressegueix cada detall del seu contorn.
El que no sap aquesta mare és que ell portava una vida que no la sentia seva. Ha patit i molt en aquesta etapa, però per por, o potser ràbia, (qui sap?) no n’havia dit mai res a ningú. Quan era més petit un nen de la mateixa classe, per fer-se el graciós, el fort o el dur, l’estirà pel coll, apretant-lo fort, aguantà com un valent, però li exigí que parlés, i no pogué, qui hagués gosat? Tan sols callà i empassà el munt de llàgrimes que li regalimaven pel llarg recorregut d’on s’acaba l’ull i comença la boca. Són coses de canalla, et justifiquen, mai tant que no ho solucionin, tenen els seus recursos; es sentia. Però a partir d’aquest moment tothom li donà l’esquena, encara més. Els seus amics el feien fora. Va haver de ser un goiat solitari.
Els grans jugadors de futbol, antics amics seus, deien que un gras com ell no podia córrer a buscar la pilota, perquè ell l’era; segurament ho deien per ser a la categoria d’un dels guais. Els dels cromos deien que se’ls menjaria. Les de les nines, que era de nenes. Les tímides, que no les interessava. Els dels gronxadors, que els trencaria. Les perruqueres, que les xinaria, amb aquells dits tan robustos que té. Els guais, eh... Millor que no els defineixi. I així va acabar defugint la societat. Ningú el volia, era massa lleig i gras per a ells.
Aquell pobre nen s’amagava pels racons, plorava a les estones lliures, on s’havia vist? I ja no eren petits infants. Pensa-hi: et vull dir una cosa... Encara ets nen amb 12-13 anys? perquè les accions es repetien. Començaven amb burles, i insults. Burles i insults que van anar augmentant de to i de caràcter.
Dins seu nasqué un sentiment de culpa i odi per ser com era. Li mancava tota l’autoestima; anar a estudi l’ajudava a caure més avall fins que es va trobar en un pou, molt fons, tan fons que ni veia una escletxa de llum. Sentia ràbia, i molt d’odi. Tenia la necessitat d’autocastigar-se i fins i tot arribà a acceptar que totes aquelles accions amb les quals l’atacaven, se les mereixia. Però el pitjor és que no explicà res a ningú, ho callà del tot.
Els ulls li cremaven, el seu cor s’accelerava i se li feia difícil respirar. Volia calmar-se, llàstima que no podia, l’odi l’enrabiava, i quan tancava els ulls només recordava renecs, burles, i als seus companys riure’n d’ell. I així cada dia i cada vegada els atacs van anar a pitjor.
-Com que és diferent dels altres... és molt furro i no vol anar enlloc- justificaven quan a vegades no volia anar en una extraescolar, o simplement relacionar-se. Ell sabia que l’escola no era negociable, la seva mare deia que el faria millor persona.
Però el petit aneguet no se sentia a gust amb ells. Arribà el dia en que no pogué més. Tenia mil motius per deixar el tirany on restava. I, decidí fer-ho. En aquell moment ja ho havia perdut tot. Gran depressió i ganes de treure’s la vida. “Aquest món no és per tu, no ets com els altres i per això ho has de pagar” es deia.
En una banda pins, i en l'altra el final de l'abisme. Un paisatge entre barseres i el principi del seu silenci. Els seus peus caminaven, volien arribar terra enllà, i la seva ment desperta volà fins al punt on li pogués agradar. El silenci l'acompanyà, li permetia escoltar el seu cor, l'aconsellava cada dia del millor camí on restar, o sumar, qui sap. Seguia caminant entre pins i l'abisme, terra enllà. Però arribà un moment que deixà de sentir-se. Una passa acabà amb la seva vida, plena de patiment i dolor.
A la seva mare li costà d’entendre, desconeixia el seu sofriment. I el seu pare també. El que més els dolia, és que últimament al mirar-lo als ulls, uns ulls plens de tristesa, no en van donar importància, el van animar, pensant que era un mal dia.
Uns pares amarats de somnis que els han pres. Aquelles paraules s' han convertit en lletres buides. L’estimen i molt.
Intenten dormir, res els consola, és dur, i passen les hores abraçats sense dormir, consolant-se l’un a l’altre, donant-se les culpes, sense tenir-les, minut rere minut. El sol ja entra sense fer soroll dins l' habitació, els acarona la pell i els recorda la seva escalfor. On és la porta per entrar al seu món? El món que els transmetia rialles que no s'acabaven ni fugien. Ara en canvi, estan més sols que mai.
Qui seran demà quan es despertin? Continuaran essent ells o el dolor els haurà canviat? Com continuar si els fa por seguir caminant?
La mare plora més que mai, s’alça damunt del llit, i entre plors, llàgrimes i consol, crida:
-Fill, no hi ets, però et retinc amb tots els meus sentits. Potser l’aire em transporta al lloc on et puc trobar. –para per eixugar-se les llàgrimes- Com s'agafa l'aire? Com es reté la vida?- es pregunta, i llença un somriure moll al record de la seva ment.