El final de l'abisme

Vaig seguint el meu tirany, en una banda pins, i en l'altra el final de l'abisme. Els meus peus caminen, volen arribar terra enllà, i la meva ment desperta vola fins al punt on em pugui agradar. El silenci m'acompanya, em permet escoltar el meu cor, m'aconsella cada dia del millor camí on restar, o sumar, qui sap. El vent m'acarona la cara, i m'exalta. Jo segueixo caminant entre pins i l'abisme, terra enllà. Però arriba un moment que deixo de sentir-me. Sé que ja he arribat.

Ressegueixo el teu camí, t'espio cada dia, però avui més que mai. Els teus colors ardents pinten el cel de d'entusiasme, i és quan penso que val la pena veure't marxar terra enllà. Sóc en el punt més alt on t'esperaré demà, allà on em deixes per anar a veure món. I aquí estic esperant el teu relleu, la meva protectora de la nit, qui escolta tots els meus somnis, desigs, secrets o preocupacions. Al cap d'una estona la veig aparèixer, avui vé sencera, ningú li ha trencat el cor, penso. I començo a parlar amb ella, la meva íntima amiga lluna.

I així cada nit des que els vaig veure no m'he llençat per l'abisme, que era el que hi venia a fer. He après a gaudir de la màgia que ens envolta, tota sola, -veniu amb mi a descobrir-la- vaig cridar, i de sobte vaig sentir el meu eco, ja no estava sola.