Cercador
Nívies ales
Un relat de: mefeliu- Compartir:
Una veu em va despertar, tenia la vista entelada, no veia res, tot era càlid i amb un fons tendre. Estava atemorida, però tranquil·la al pensar-te en mi. Volia que aquella veu fos la teva, la que escoltava cada dia entre rialles d'amor. No la sentia bé, tampoc veia qui m'enviava aquelles paraules. La meva ment va actuar ràpid, em vaig tapar ben fort les orelles, tant com vaig poder. Tenia les mans subjectes al cap, i la por al meu cos. Em veia sola, i no em veia enlloc. De sobte, va exaltar un crit del meu cor, no volia que aquella ombra fos la dieta de cada dia. No, mai.
Plorava fort, sense escoltar ni veure el que passava al meu voltant, però alguna força sobrenatural va aconseguir destapar-me les orelles, vaig pensar que eres tu. -Ja ens imaginàvem que tu series compatible amb elles.- No vaig entendre res, encara estava més nerviosa. Vaig imaginar-me el pitjor. -Escolta'm bé -seguia dient, però jo plorava amb intensitat- t'explicaré el motiu de la teva estança. -i van recollir una gota dels meus plors- d'entre molts altres candidats, tu has estat escollit per liderar la nova raça d'humans alats. -àngels que en diria jo.- és per això que t'hem implantat unes ales genèticament, et serà fàcil dominar-les.
En aquell instant, em vaig posar dempeus, estava molt feliç, i orgullosa de complir un somni nou. M'eixugava les llàgrimes entre belles cançons de bressol, era inevitable escoltar-les, i m'agradaven. Vaig palpar per la meva vora, vaig notar que per aquell lloc entelat hi havien les meves ulleres, me les vaig posar subjectes a les orelles com tants cops havia fet abans. Vaig veure per primer cop el meu voltant, era tot pler de sang, i metges, em vaig adonar que era en una cambra d'hospital, una operació forçada, deien. I és que t'havien intentat treure del meu cor, una operació fallida, és clar. Aquell home de mitjana edat va emportar-se'm on ell deia "el paradís". Aquelles ales van començar a bategar tan de pressa com ho feia la meva imaginació. Em vaig enlairar, tan sols 2 metres, de moment. Però ho seguia fent, et controlava des del més enllà, veia cada una de les teves passes, ara, per fi, estaríem unides per sempre més.
Ara, nineta dels meus ulls, et veuré a totes hores, seré amb tu sempre que ho desitgi, i això m'encanta. I sempre tornaria a donar la vida per tu.
Plorava fort, sense escoltar ni veure el que passava al meu voltant, però alguna força sobrenatural va aconseguir destapar-me les orelles, vaig pensar que eres tu. -Ja ens imaginàvem que tu series compatible amb elles.- No vaig entendre res, encara estava més nerviosa. Vaig imaginar-me el pitjor. -Escolta'm bé -seguia dient, però jo plorava amb intensitat- t'explicaré el motiu de la teva estança. -i van recollir una gota dels meus plors- d'entre molts altres candidats, tu has estat escollit per liderar la nova raça d'humans alats. -àngels que en diria jo.- és per això que t'hem implantat unes ales genèticament, et serà fàcil dominar-les.
En aquell instant, em vaig posar dempeus, estava molt feliç, i orgullosa de complir un somni nou. M'eixugava les llàgrimes entre belles cançons de bressol, era inevitable escoltar-les, i m'agradaven. Vaig palpar per la meva vora, vaig notar que per aquell lloc entelat hi havien les meves ulleres, me les vaig posar subjectes a les orelles com tants cops havia fet abans. Vaig veure per primer cop el meu voltant, era tot pler de sang, i metges, em vaig adonar que era en una cambra d'hospital, una operació forçada, deien. I és que t'havien intentat treure del meu cor, una operació fallida, és clar. Aquell home de mitjana edat va emportar-se'm on ell deia "el paradís". Aquelles ales van començar a bategar tan de pressa com ho feia la meva imaginació. Em vaig enlairar, tan sols 2 metres, de moment. Però ho seguia fent, et controlava des del més enllà, veia cada una de les teves passes, ara, per fi, estaríem unides per sempre més.
Ara, nineta dels meus ulls, et veuré a totes hores, seré amb tu sempre que ho desitgi, i això m'encanta. I sempre tornaria a donar la vida per tu.