plorar

Sento com les llàgrimes no surten dels meus ulls, tot i que vull vessar-les per tu, no sento córrer aigua salada per les meves galtes, per molt que ho intenti no puc deixar anar la ràbia de dins meu a traves d'un regust amarg a la meva cara.
Començo a pensar que ja no existeix ràbia, odi, felicitat, rebuig dins del meu cor i que per això les meves llàgrimes ja no baixen cara avall per demostrar que encara guardo el sentiment ben prop de mi, però això em comença a semblar tant poc important que ja no em preocupa, ja no sento res, només la felicitat d'un moment a prop teu, tu ets la única que aconsegueix despertar en mi alguns sentiments, tot i que intensos, dins del meu cor; per tu, potser, no vessaré cap llàgrima, però es que el meu llagrimal és ben sec, per tu potser no podré enrabiar-me amb mi mateix, però el que si que faré és somriure en sentir-te ben a prop, enrojolar-me en cada carícia que tu em puguis fer, estimar-te en cada paraula, cada petó i cada abraçada.
No em demanis una llàgrima, però si un somriure mig amagat dintre del meu cor, no em demanis que sigui un altre, jo només podria ser tal com soc, jo només puc estimar-te intensament per amagar les meves por i treure de dins meu tot el que em dona felicitat.
Tot el que jo pugui fer per algú ho faré per tu, tot allò que estigui al meu abast, t'ho donaré a tu, però no em demanis un plor o un malentès, jo fa molt temps que aquests sentiments ja només tenen lloc dins meu, no volen sortir i crec que mai en sortiran.
Tu demana el que vulguis, demana i jo ho faré, però no vulguis que les meves llàgrimes es vessin sobre el teu pit, perquè el llagrimal està tant sec que no podria ni humitejar el més petit dels ulls del món. Algú en tancà les portes i ara no s'obriran, ja ni recordo que va fer que les meves llàgrimes ja no sortissin per la cara i es quedessin dins d'un cor que només s'ha obert per estimar-te.
Des de que tinc memòria no havia estat feliç, no recordo cap moment en que m'hagi sentit estimat, no recordo que ningú em regalés el desig de viure ni que la meva tingués sentit per algú que no fos el meu propi cap, tu m'has donat el que ningú m'havia donat abans, tu m'has fet sentir estimat, m'has regalat el desig de viure més intens que tinc i sento que per tu, la meva vida té molt més sentit que la teva.
T'estimo tant que, potser, el dia que marxis per sempre sentiré tanta pena que el meu cor no podrà agafar tantes llàgrimes que hauran de sortir i, per primera vegada les llàgrimes cauran per la meva cara.